dijous, 24 de gener de 2008

Aprendre en un tancar d'ulls

Dimarts vam visitar un grup de jubilats de l'ONCE que fan els seus primers puntejos a la seu central de l'organització a Catalunya, situada a Barcelona
L'Oto supera la vuitantena, no hi veu pràcticament gens i avui s'ha animat a provar d'aprendre sardanes. En acabar la sessió ja és un més de la rotllana i balla una peça sencera. Ha assimilat els passos en una sola classe. Malgrat que en Jordi Fort Font, el promotor del curs, ens avisa que és un cas excepcional però sí que els aprenents que té “s'hi fixen molt. javascript:void(0)Al no veure-hi, estan més atents i es distreuen menys”.
Com l'Oto són al voltant d'una vintena de persones que s'han interessat per la sardana, ara, en edat de jubilació i amb poca o nul·la visió. Encara que, abans d'intentar-ho, no sempre es creuen capacitats per practicar-ne el ball. “N'hi ha que vénen desanimats i em diuen: <>”. Quan ho explica es dirigeix cap a una de les aprenents: “Isabel, m'ho deies o no la setmana passada?”. “Sí, ara ja m'agrada fins i tot la música, que abans no coneixia”, respon ella.
Aquest monitor de 72 anys ha posat en marxa un mètode en què les mans adquireixen importància. Si a l'hora de ballar ja són el punt d'unió amb l'altre, amb aquest sistema no només serveixen per agafar-se quan es balla sinó que faciliten l'aprenentatge dels novells. D'entrada, s'asseu a taula davant per davant amb els seus 'alumnes' i els agafa les mans: “tota música té uns compassos. Tam-tam-tam”. “Va, no les tinguis tenses” i els ensenya els passos. “Ara amb els peus”.
“Jo estic igual que ells i vaig haver de pensar com me n'haurien d'ensenyar si no en sabés”. En Jordi també és afiliat a l'ONCE des dels 44 anys, quan va tenir un despreniment de retina. “Abans, però, ja tenia una miopia magna [a partir de 8 dioptries i és de caràcter degeneratiu]”. Ens explica que el despreniment li va canviar la vida i que “en aquell moment sort en vaig tenir de la meva dona i els amics, entre tots em van emparar i em van animar”.
En Jordi havia intentat diferents ocasions incorporar la sardana dins del programa d'activitats de l'associació de gent gran. Ara ho ha aconseguit. Com? “Posant-hi encara més ganes al proposar-ho a l'equip directiu, que ara és més accessible”. I és que aquesta dansa és una de les seves aficions des dels 15 anys i, a més d'haver fet de monitor en diversos cursos per a totes les edats, condueix, des del 1982, l'espai 'Nostra Dansa' de Ràdio Cornellà, l'emissora de la seva població. Aquesta tasca de presentador li ha permès entrevistar algunes personalitats, cosa de la qual es mostra orgullós, com l'expresident Jordi Pujol Soley, el periodista Antoni Bassas o l'actual president de la Generalitat José Montilla Aguilera, entre altres. També en ràdio, es va atrevir, l'any 1993, a fer un programa de 12 hores, cosa que li va valer el reconeixement de la Generalitat de Catalunya i de l'Obra del Ballet Popular i “això em va animar encara més a continuar”. Però no és l'únic que li han retut, el 2001 va rebre una menció del premi Ciutat de Cornellà i l'han homenatjat en diversos aplecs. És amb amb l'excusa d'aquesta manifestació sardanista que ha vingut a Lleida en alguna ocasio i l'ha fet viatjar per diferents punts d'Europa amb l'Aplec Internacional, del qual no s'ha perdut cap de les vint edicions amb l'Agrupació Amics de la Sardana de Cornellà.
En Jordi compta per fer el curs, que aquesta setmana ha arribat a la quarta sessió, amb la col·laboració de la seva dona, Magdalena Vila Miret, i un amic seu de l'Agrupació, Josep Malgrat, que “com que hi veuen, comproven si tothom fa bé el punteig”. Així, un cop per setmana i fins al juny, per l'edifici barceloní del carrer Sepúlveda hi aniran assistint persones interessades en aprendre la sardana, n'hi ha que són cecs -que no hi veuen- i d'altres que mantenen un petit camp de visió. Entre aquests darrers hi trobem una lleidatana, la Dora. Va nàixer a la capital de Ponent però amb 15 anys va marxar “per qüestions familiars” a viure a Barcelona, on després d'una estada a Madrid es va assentar i casar. La Dora té una renitopatia pigmentària, una malaltia hereditària degenerativa que produeix una disminució de la capacitat visual que no s'acostuma a manifestar abans de l'adolescència. De fet, la Dora se'n va començar a adonar a partir dels 45 anys: “em notava maldestra conduint i vaig insistir a un amic oculista que m'ho mirés a fons. Després d'unes proves, m'ho va diagnosticar”. “Ara que hi ha llum percebo la teva ombra, per exemple, sé que portes una samarreta blanca però si te la canviessis ja no et reconeixeria”.
Abans de marxar, aquesta barcelonina amb arrels ponentines que ha estat vinculada durant anys a la ràdiodifusió ens anuncia que “el proper 1 de febrer l'espai que l'ONCE té a Ràdio Estel parlarà del curs. Vaig parlar amb els responsables, no podia ser que us n'interesséssiu des de Lleida i els de casa no en parléssim”, i més d'un s'acomiada amb un “a veure si s'animen per Lleida a fer el mateix”.


[Imatge 1: Jordi Fort (esquerra) ha trobat en les mans la manera més senzilla d'ensenyar els passos que haurande fer amb els peus.
Imatge 2: L'Oto,que ha aprés a ballar en un dia, punteja sota la supervisióde la Magdalena.
Imatge 3: Els tres monitors. D'esquerra a dreta: Josep Malgrat, Magdalena Vila i Jordi Fort. 
TOTES LES FOTOS: ALBERT FONT-TARRÉS]