dimarts, 17 de novembre de 2009

Carles Santos: "No és gens complicat, normalitat"

CARLES SANTOS (pianista, compositor i director)


ALBERT FONT-TARRÉS/Manresa
05/11/2009

Qui va viure Barcelona’92 recordarà l’‘Hola’ de la cerimònia inaugural, ell va ser el compositor i director d’aquella fanfàrria amb instruments de cobla. El seu nom va lligat a la provocació. Sovint se’l veu associat a un piano, però en la seua carrera ha introduit elements escènics que li han suposat nombrosos premis MAX. De jove, va marxar de la capital del Baix Maestrat, Vinaròs, per estudiar al conservatori del Teatre del Liceu i d’allà a París, Suïssa o els Estats Units. Als seus 69 anys, la Fira Mediterrània li ha demanat ser l’artista convidat. Parlem amb ell després d’un assaig abans del seu espectacle inaugural.

- Us han fet parlar de les relacions entre la tradició i la modernitat.
He parlat més des del punt de vista de la modernitat, que és més el meu camp, però jo crec que no estem tan lluny una i altra. A vegades són les actituds de la gent que fan que les coses no vagen més naturals. Crec que si deixessen les idees soles se fondrien i es rebolcarien juntes amb més facilitat. En canvi a la gent li agraden els compartiments estancs, treure una cosa d’un context i posar-la en un altre. A vegades hi ha aquests problemas que no tindrien perquè ser-hi.
- ...
Fem una situació utilitzant la tenora que no és l’habitual i… perfectament! No hi ha cap problema. El problema no és mai dels que ho fan sinó que crec que a vegades és de la gent. N’hi ha a qui no li agrada que les coses es moguen i es transformen i evolucionen. Pel que he vist la tenora no en tindria cap de problema: ni tècnic ni de cap tipus. En canvi, hi ha gent que s’apropia de coses i les sacralitza i, llavors, no permet que evolucionen.
- Heu dit que la tradició i la modernitat, de manera natural, es rebolcarien. Tenora amb contingut sexual?
Ja ho has vist. Hi ha alguna cosa. És una manera de teatralitzar una mica la música, en aquest cas, utilitzant la tenora com a símbol sexual. Se n’ha de fer una lectura amb humor, no va més enllà.
- És una fet habitual en els seus espectacles.
Sí, amb els meus i en el teatre en general. És un espai musical però hi ha moments que es converteix en altres coses, en un espai teatral.
- El tractament de la sexualitat us ha portat problemes com ara l’exposició [titualada ‘Els crits de Crist al Crist de crits’] que us van censurar a Lleida.
Per l’espectacle d’avui no hi haurà cap problema, allò era una altra història. Allí hi havia una mescla de sexe i religió que sempre és un còctel explosiu i després hi va haver un senyor de Lleida, que era el director de la galeria...
- Joan Busqueta [el llavors director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, sala que acollia la mostra].
Sí. Que es va fetillar però la mateixa exposició va estar quatre mesos a la Miró, i passaven escoles pel matí i a ningú... També ha estat a l’Octubre de València, ha estat a Berlín... Tampoc passa res. És un problema d’aquest senyor, que se’l faci mirar.
- Fa uns dies vam saber que inaugurareu el festival Grec de Barcelona del 2010.
Això diuen.

- Què s’hi trobarà?
No ho sé encara. Ho han anunciat una mica... molt apressuradament. Ja veurem què passarà, encara és aviat per parlar-ne. Estem en un punt en què encara no hi ha res, han donat la notícia molt aviat.
- Creieu que la tenora ha de tirar més cap enfora de la sardana?
Sí, i tant! És una llàstima que estigui recluïda en aquest món, que està molt bé i que ha de seguir-hi, però s’ha de normalitzar i tenir una mica més de promiscuitat i mesclar-se amb altres instruments, amb altres circumstàncies i situacions musicals.
- Parleu de “normalitzar”.
Està normalitzada dins d’un àmbit però hauria d’obrir i participar de situacions diferents siguin els que siguin perquè és un instrument amb capacitats per aconseguir-ho.
- Creieu que s’aconseguiria amb la declaració de la sardana com a dansa nacional?
Jo crec que no, crec que és més una cosa professional... El que estan fent ara, que hi han càtedres d’instruments de cobla, que tinguen una titulació... Donant més possibilitats als instruments, més possibilitats tindran ells de viure. Això és el que fa que les coses funcionen. Ara hi ha molta gent que llegeix molt bé les partitures, tenen una formació musical bona i els permet afrontar situacions com la d’avui [dijous 5].
- Com veu Carlos Santos la tradició i la modernitat?
Suposo que bé i suposo que malament. Trobo que la tradició és un món molt restringit que jo no conec massa però que s’hauria de manifestar més àmpliament i en altres circumstàncies. Enlloc de reduir, jo crec que és qüestió d’expandir, augmentar les possibilitats.
- El seu instrument és el piano.
El piano és un objecte cultural d’abast molt gran, ho abarca tot. Te’l trobes en música clàssica, fent jazz, fent rock, te’l trobes fent piano-bar en un hotel... És un símbol cultural des del romanticisme fins ara. I és el rei de la selva. És un ordinador en el fons, i a més sona bé. Amb un piano pots llegir tota la música del món.
- Què significa que agafin un artista com vós per ser artista convidat a la Fira Mediterrània?
No significa res, és un signe de normalitat. S’han d’aproximar les coses: que gent del meu àmbit pugui estar aquí i que gent d’aquí pugui estar al nostre àmbit. No és gens complicat. Normalitat.
- “Normalitat” seria el lema?
Sí, normalitat absoluta.