ALBERT FONT-TARRÉS/Lleida-Barcelona
14/11/2009
Ha demostrat que amb instruments de joguina és pot fer una música que arriba a les emocions. No en debades, el seu so ha estat utilitzat com a sintonia de programes televisius i anuncis. Nascut a Montpeller (Occitània) el 1955, viu en territori català d’administració francesa.
Es troba endinsat en la campanya de promoció, ens atén telefònicament. I és que acaba de treure el recopilatori La catedral dels escuradents, una selecció del seu catàleg d’entre 1992 i 2002 en 4 discos. Simultàniament ha tret material nou sota el títol Friki serenata. Els dos treballs són autoproduïts i editats per Discmedi. Al primer s’hi poden trobar dos sardanes: la commovedora Sardana dels desemparats i una versió de La Santa Espina.
- Com us va sortir la Sardana dels desemparats?
Als anys vuitanta vaig fer tot tipus de música popular. Vaig posar en un mateix paquet la música popular catalana, el rock-and-roll, la cançó… Tota la cultura musical de la meua vida la considero de la mateixa manera. Jo no faig diferència entre la sardana, els Rolling Stones… tot això és igual, és la mateixa música popular. I en aquesta època vaig gravar tot tipus d’estils. Aquest món és l’acompanyament musical de la meua vida.
- Heu arribat a dir que la sardana és una “dansa ultramoderna vergonyosament folkloritzada”, ho manteniu?
Sí. És un sistema únic a Europa, és un sistema molt diferent de tot tipus de música folklòrica, popular de tot Europa: és una música escrita, hi ha partitures, hi ha uns codis… i això no té res a veure amb la música popular folklòrica. D’altra banda, en alguns moments històrics van escriure sardana compositors avantguardistes. D’una banda és una dansa popular, és un símbol, hi ha tot el folklore del sardanisme… i a l’altra banda hi ha aquest món musical, a vegades molt oficial i tradicional, però a la vegada molt avantguardista. Al final la situació és veritablement moderna. Pots entendre la sardana des d’un punt de vista folklorista però també la pots entendre moderna, avantguardista.
- Estaríeu parlant de Juli Garreta, Vicenç Bou, Josep Vicencs Avi Xaxu…
Exacte, exacte, exacte. D’aquesta gent. Són compositors importantíssims. Tot això és pura música moderna, sí, sí, sí, sí, sí.
- Sabeu d’algun compositor actual que estigués a aquest nivell?
No ho sé, no t’ho sabria dir. La sardana és un lloc musical com el rock-and-roll, com el blues, com el jazz… hi ha períodes, hi ha tot tipus de compositors…
- La versió de La Santa Espina la trobem a Hiparxiologi del plat combinat.
Aquest disc seria la visió personal, individualista, molt individualista d’aquesta manera de recuperar i d’entendre la música popular catalana. És la meua lectura personal d’aquest material.
- Al subtítol, en dieu “concepte ultralocalista de la música popular catalana”.
Sí, sí, perquè jo sóc un ‘tio’ del Rosselló [riu] i la nostra situació és molt diferent de la vostra. És per això.
- Quina creieu que és la situació del Rosselló?
Ai! [riu i s’ho pensa llargament]. No sé què puc dir.
- Com definiríeu la vostra música?
[Rumia] Instrumental, popular. És una pràctica molt directa de música popular. Potser ara, una mica anacrònic.
- Anacrònica, per què?
Perquè mai faig servir l’electrònica, la tecnologia... Estem en un punt una mica fora de joc. Una mica anacrònica, és una constatació.
- Com ve la idea d’utilitzar instruments de joguina?
Uf, fa temps! Fa vint anys. Vam intentar de muntar tota una orquestra amb només joguines: saxo i trompeta de plàstic, bateria de joguina, guitarra de plàstic… Al final només queda el pianet. És aquesta barreja de fer servir instruments de la música normal, oficial amb tot tipus d’objectes sonors. I hi ha aquest material de joguina que és molt interessant.
- Us interessen perquè parteixen d’una afinació poc perfecta?
Potser sí. Fan cinquanta mil sonoritats així. És la barreja d’un piano de cua amb un pianet...
- Què hi podem trobar al disc Friki serenata?
[Reflexiona llargament i riu] És la meua música.
- Què hi volíeu transmetre?
Ui! [Silenci] Això és un altre debat, el pots tenir amb un vocalista, amb un portaveu... És música instrumental, no sé... [Pensa més]
- Estaríeu d’acord que la vostra música apel·la als sentiments més íntims?
[S'està callat] Em demanes d’analitzar la meua música.
- És complicat?
No és complicat però no... No sé què podria dir?
- Teniu algun nou projecte en ment?
De moment, no.
- Tocareu a Lleida?
Jo diria que hi actuarem més o menys a la primavera de l’any que ve.
- Teniu data concreta?
De moment, encara no.
[Foto cedida per Gil Team]
