dijous, 26 de novembre de 2009

La religiositat de la Ciutat Pubilla, qüestionada

A les portes de la commemoració del mig segle de les Ciutats Pubilles de la Sardana critiquen els vincles religiosos d'alguns dels seus actes, coorganitzats per l'ajuntament de la població



Durant l'any 2010 se celebraran els 50 anys de la primera Ciutat Pubilla de la Sardana, que va recaure a Girona. Des de llavors, hi ha elements que s'han establert com a clau de l'esdeveniment: el monument dedicat a la sardana, el missatge al món sardanista per part d'algun personatge conegut, la clau que s'inclou en el clauer de les 'meritíssimes'... Malgrat que en algunes edicions hi ha hagut alguna excepció. Mirant els actes de proclamació podria sembla que també fos inamovible la relació amb la religió cristiana catòlica. La CPS la designa la Federació Sardanista de Catalunya, que ha agafat el relleu de l'Obra del Ballet Popular -ens amb el qual comparteix president-, però el programa l'organitza una comissió formada per l'ajuntament de torn i entitats de la població. Aquesta qüestió i la implicació d'un organisme públic han generat algunes queixes.

Provoca una intervenció al ple municipal
A Mataró, protagonista del 2009; l'ofrena floral a les relíquies de 'Les Santes', patrones de Mataró, durant els actes de proclamació de l'abril amb la presència dels representants municipals va suposar la queixa del regidor Xavier Tria-Safont (CUP) durant un ple previ. Tria-Safont va explicar aquells dies a SARDANEJANT que "som taxatius que el govern no ha de participar en cap acte religiós perquè ha de tenir una laicicitat total". Tot i així, va matisar que les entitats sardanistes "tenen tot el dret a fer actes religiosos, tot i que els plantejo la reflexió que així no farem de la sardana un element transversal, actiu, participatiu, popular, de carrer, universal i per a tothom".
El regidor també va manifestar que "si volem que el jovent no es faci enrere per ballar sardanes i que no s'avergonyeixi de fer-ho hauríem de renovar i traure-li les rèmores d'un passat conservador".

"Com a càrrec públic no poden prendre posicions religioses"
"Cadascú pot fer el que vulgui, ara bé, amb això el que fan és excloure bona part de la societat ja que un 40 per cent de la gent no és religiosa". Aquesta és l'opinió expressada per Albert Riba, president d'Ateus de Catalunya, després de ser preguntat per CREUANT. Un posicionament que canvia quan afecta a alcaldes i regidors -com és el cas-, "els càrrecs públics no poden prendre posicions religioses, com a tal tenen un càrrec aconfessional; altra cosa és el que facin a nivell privat".
Riba es pregunta "què passarà quan tinguem un alcalde budista o seguidor de la cienciologia?". I afegeix: "sembla que això no canviarà fins que no surti un alcalde musulmà que organitzi un acte sardanista en una mesquita".

La religió i els representants públics en el marc legal 
La constitució espanyola estableix al seu article 16.3 que "cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catòlica i altres confessions".
L'estatut de Catalunya vigent també hi tindria alguna cosa a dir en el seu article 40.8: "Els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l'origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social o l'orientació sexual, i també han de promoure l'eradicació del racisme, de l'antisemitisme, de la xenofòbia, de l'homofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones".

Cap canvi
Unes crítiques que l'executiu de Joan Antoni Barón no va assumir. De fet, Mataró forma part de les poblacions que programen una missa catòlica per la festa major amb presència institucional.
Així mateix, un altre dels actes destacats de l'any: el de lliurament dels Premis Sardana (dissabte passat) va tenir lloc a la basílica de santa Maria de Mataró. Això, un any després d'haver-se fet al santuari de Montserrat, la comunitat benedictina del qual ha rebut la Medalla al Mèrit Cívic en l'edició d'enguany  per haver acollit els Aplecs d'Esbarts des de 1956.

"No s'obliga ningú a anar-hi"
Preguntat per CREUANT, el president de la Federació Sardanista de Catalunya -entitat responsable de la CPS- i de l'Obra del Ballet Popular, Bartomeu Duran, contesta preguntant-se: "aquest és un país democràtic o no ho és? Cadascú pot opinar el que vulgui i l'ajuntament no va obligar ningú a anar-hi", afegeix. Duran recorda que hi ha hagut èpoques en què l'església catòlica ha mantingut actituds hostils cap a la sardana: "al segle XV el rector d'Olot va prohibir la sardana i encara hi som". Així mateix, considera que "per molt càrrec públic que se sigui cada persona fa el que vol, el que hem de mirar és que no s'embutxaquin diners davant de tots".
Bartomeu Duran afirma que "la sardana és una dansa col·lectiva i està unida a tothom, a gent de diferents edats, religions, etcètera i que vagi de bracet de l'església catòlica em sembla bé. I si ens conviden a una sinagoga o on sigui, per què no anar-hi?"
Segons Duran, des de la Federació Sardanista de Catalunya i de l'Obra del Ballet Popular "estem al marge de tot això, seguim un calendari i tothom és digne de fer el que vulgui mentre no s'obligui a ningú".
La Federació Sardanista de Catalunya (FSC) és l'encarregada d'escollir quina població ostentarà el títol de Ciutat Pubilla de la Sardana (CPS) a partir de les candidatures presentades pels ajuntaments, que han de comptar amb el suport de l'associacionisme local. La primera que va escollir la FSC va ser Sant Climent de Llobregat, CPS del 2008, després d'haver agafat el relleu a l'Obra del Ballet Popular, ens promotor de l'esdeveniment.

La CPS del 2010 tindrà una parròquia a la comissió organitzadora
La propera Ciutat Pubilla de la Sardana serà l'Escala. Els organitzadors van presentar a principis de mes el primer número del butlletí '7 de... nous horitzons' en què s'hi anunciava el llistat de la quinzena llarga d'entitats que són part de la comissió que prepara l'esdeveniment, entre les quals hi consta l'església parroquial de sant Pere.
Tot i que, per ara, no ha trascendit si hi haurà cap acte en algun centre religiós. "No hi ha cap programa concret", assegura Bartomeu Duran. I afegeix que "no hem discutit si hi haurà ofici [religiós] o no ni si s'entrarà a l'església o no perquè encara no ha arribat el moment de fer-ho".



[Foto: Albert Font-Tarrés / 
Acte de lliurament dels Premis Sardana 2009
 a la basílica de santa Maria de Mataró (21/11/2009)]

Sense comprador al Sotheby's

La pintura 'La sardana', juntament amb 'Els castellers de Valls', de Josep Maria Sert queden sense comprador en una subhasta a Londres que arriba als 7'9 milions d'euros


La pintura 'La sardana' de Josep Maria Sert, valorada en 88.000 euros, va sortir dimarts a la venda a la casa de subhastes Sotheby's de Londres en un conjunt de lots de pintura europea del segle XIX. La pintura, com 'Els castellers de Valls' del mateix autor, no van trobar comprador. Des de Sotheby's han mostrat a CREUANT la seua sorpresa: "és un cas interessant, perquè en els últims dotze mesos hem ofert diverses peces de Sert i s'han venut molt bé".
Ara com ara es desconeix si es tornaran a posar a subhasta o no, en cas que s'escollís aquesta opció no seria fins al juny de l'any que ve. Tot i així, les mateixes fonts assenyalen que "el més probable és que trobem els interessats i s'arribi a un acord privat".


Superen les previsions
La subhasta de dimarts va arribar a un resultat de 7.937.589 euros, quan l'estimació alta que s'havia fet era de 7.472.744 euros. Segons Sotheby's, la pugna entre institucions públiques, col·leccionistes i mercaders van fer que un 41 per cert dels lots superessin les previsions.
La casa de subhastes ha definit com a "estrella de la venda" l'obra 'Barcas en la playa' del pintor valencià Joaquín Sorolla. L'escena de la coneguda platja valenciana de Malva-rosa va passar de mans del Club Espanyol de Buenos Aires a un col·leccionista privat per un preu de 1.848.763 euros.



dimarts, 24 de novembre de 2009

Comelade: "La sardana es pot veure com a moderna i avantguardista"

PASCAL COMELADE / Músic

ALBERT FONT-TARRÉS/Lleida-Barcelona
14/11/2009

Ha demostrat que amb instruments de joguina és pot fer una música que arriba a les emocions. No en debades, el seu so ha estat utilitzat com a sintonia de programes televisius i anuncis. Nascut a Montpeller (Occitània) el 1955, viu en territori català d’administració francesa.
Es troba endinsat en la campanya de promoció, ens atén telefònicament. I és que acaba de treure el recopilatori La catedral dels escuradents, una selecció del seu catàleg d’entre 1992 i 2002 en 4 discos. Simultàniament ha tret material nou sota el títol Friki serenata. Els dos treballs són autoproduïts i editats per Discmedi. Al primer s’hi poden trobar dos sardanes: la commovedora Sardana dels desemparats i una versió de La Santa Espina.

- Com us va sortir la Sardana dels desemparats?
Als anys vuitanta vaig fer tot tipus de música popular. Vaig posar en un mateix paquet la música popular catalana, el rock-and-roll, la cançó… Tota la cultura musical de la meua vida la considero de la mateixa manera. Jo no faig diferència entre la sardana, els Rolling Stones… tot això és igual, és la mateixa música popular. I en aquesta època vaig gravar tot tipus d’estils. Aquest món és l’acompanyament musical de la meua vida.
- Heu arribat a dir que la sardana és una “dansa ultramoderna vergonyosament folkloritzada”, ho manteniu?
Sí. És un sistema únic a Europa, és un sistema molt diferent de tot tipus de música folklòrica, popular de tot Europa: és una música escrita, hi ha partitures, hi ha uns codis… i això no té res a veure amb la música popular folklòrica. D’altra banda, en alguns moments històrics van escriure sardana compositors avantguardistes. D’una banda és una dansa popular, és un símbol, hi ha tot el folklore del sardanisme… i a l’altra banda hi ha aquest món musical, a vegades molt oficial i tradicional, però a la vegada molt avantguardista. Al final la situació és veritablement moderna. Pots entendre la sardana des d’un punt de vista folklorista però també la pots entendre moderna, avantguardista.
- Estaríeu parlant de Juli Garreta, Vicenç Bou, Josep Vicencs Avi Xaxu
Exacte, exacte, exacte. D’aquesta gent. Són compositors importantíssims. Tot això és pura música moderna, sí, sí, sí, sí, sí.
- Sabeu d’algun compositor actual que estigués a aquest nivell?
No ho sé, no t’ho sabria dir. La sardana és un lloc musical com el rock-and-roll, com el blues, com el jazz… hi ha períodes, hi ha tot tipus de compositors…
- La versió de La Santa Espina la trobem a Hiparxiologi del plat combinat.
Aquest disc seria la visió personal, individualista, molt individualista d’aquesta manera de recuperar i d’entendre la música popular catalana. És la meua lectura personal d’aquest material.
- Al subtítol, en dieu “concepte ultralocalista de la música popular catalana”.
Sí, sí, perquè jo sóc un ‘tio’ del Rosselló [riu] i la nostra situació és molt diferent de la vostra. És per això.
- Quina creieu que és la situació del Rosselló?
Ai! [riu i s’ho pensa llargament]. No sé què puc dir.
- Com definiríeu la vostra música?
[Rumia] Instrumental, popular. És una pràctica molt directa de música popular. Potser ara, una mica anacrònic.
- Anacrònica, per què?
Perquè mai faig servir l’electrònica, la tecnologia... Estem en un punt una mica fora de joc. Una mica anacrònica, és una constatació.
- Com ve la idea d’utilitzar instruments de joguina?
Uf, fa temps! Fa vint anys. Vam intentar de muntar tota una orquestra amb només joguines: saxo i trompeta de plàstic, bateria de joguina, guitarra de plàstic… Al final només queda el pianet. És aquesta barreja de fer servir instruments de la música normal, oficial amb tot tipus d’objectes sonors. I hi ha aquest material de joguina que és molt interessant.
- Us interessen perquè parteixen d’una afinació poc perfecta?
Potser sí. Fan cinquanta mil sonoritats així. És la barreja d’un piano de cua amb un pianet...
- Què hi podem trobar al disc Friki serenata?
[Reflexiona llargament i riu] És la meua música.
- Què hi volíeu transmetre?
Ui! [Silenci] Això és un altre debat, el pots tenir amb un vocalista, amb un portaveu... És música instrumental, no sé... [Pensa més]
- Estaríeu d’acord que la vostra música apel·la als sentiments més íntims?
[S'està callat] Em demanes d’analitzar la meua música.
- És complicat?
No és complicat però no... No sé què podria dir?
- Teniu algun nou projecte en ment?
De moment, no.
- Tocareu a Lleida?
Jo diria que hi actuarem més o menys a la primavera de l’any que ve.
- Teniu data concreta?
De moment, encara no.

[Foto cedida per Gil Team]

divendres, 20 de novembre de 2009

La Marató de TV3 fa 'el seu camí' amb una sardana

El disc del 2009 conté una versió de 'My way' de Sinatra en sardana

El disc de la Marató de TV3 d'enguany, dedicada a les malalties minoritàries, compta amb una sardana: la versió de 'My way' (El meu camí), tema que el cantant estatunidenc Frank Sinatra va popularitzar.
Marc Parrot, productor del disc, ha estat el responsable de l'arranjament, segons fonts de la fundació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La interpretació va a càrrec de Quico Pi de la Serra i de la Cobla-orquestra Montgrins, formació que celebra els seus 125 anys.

Altres col·laboracions

L'enregistrament contén col·laboracions del grup Nour, grup liderat per Yacine Belahcene; Lucrecia, Dept, Pep Sala, Mishima, Bikimell, Marina Rossell, OBK, Jarabe de Palo, José Mercé, Luis Eduardo Aute, Paul Carrack, Sírex, Diablos, Mustang, Salvajes, Xavier Martínez, Lorena, La Vella Dixieland i Divinas.

Distribució
L'enregistrament es trobarà el 6 de desembre als diaris ponentins Segre i 'La Mañana' i en vuit rotatius més: La Vanguardia, El Punt, el Diari de Tarragona, Diari de Girona, Regió 7, El Periódico, Sport i Mundo Deportivo.

Les malalties minoritàries, tema del 2009
La Marató de TV3 del proper 13 de desembre se centrarà en les vora 7.000 malalties considerades minoritàries per ser poc freqüents malgrat la seua gravetat. Es calcula que al Principat de Catalunya hi ha uns 400.000 afectats.

Repartits els diners de l'any passat
Avui s'han lliurat en un acte institucional els més de 6 milions d'euros destinats a la recerca sobre malalties mentals fruit dels fons aconseguits durant la Marató 2008.

dimecres, 18 de novembre de 2009

La cobla, un conjunt per a DJ

[Crònica-crítica publicada a SARDANEJANT (15/11/2009]

ALBERT FONT-TARRÉS - Perpinyà
Cinc mil persones, segons l’organització, es van manifestar el 7 de novembre pels carrers de Perpinyà per demanar la unitat dels Països Catalans sota el lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus”.
La jornada acabava amb concerts. Allà, el públic s’hi va trobar una sorpresa: una cobla podria sonar en qualsevol discoteca.
La Cobla Mil·lenària esdevé un digne conjunt per compenetrar-se amb un discjòquei, un saxo, una guitarra, un baix, un teclat i dos veus: una d’home i una altra de dona. Música que no entén d’estils: ballable, variada i divertida. Ara fan ‘funk, ara ‘groove’, jazz, sardana...
Aquesta és l’assemblea amb el DJ Raph Dumas i ‘The Primaveras’. El saxofonista i professor del conservatori de Perpinyà Àlex Augé és en bona part el responsable de la unió i en dirigeix la cobla.
El públic, poc introduït a la sonoritat de la cobla, està fascinat i respon. Si els músics actuen amb total normalitat, qui ho mira també. Els actuants mostren que s’ho passen d’allò més bé i ho transmeten a la pista. Mirades de complicitat entre Augé i Dumas: això funciona.

· Entrevista de CREUANT amb Raph Dumas

"Ho he de pair"

[Crònica-crítica publicada a SARDANEJANT (15/11/2009)]

Carles Santos inaugura la Fira Mediterrània amb un espectacle amb tenores que no deixa indiferent
ALBERT FONT-TARRÉS - Manresa
05/11/2009

Poc més de mitja hora: el temps que necessita l’artista Carles Santos per a l’espectacle inaugural de la Fira Mediterrania. Com sempre, no deixa indiferent.
Surt Jordi Molina, encarregat de conduir l’espectacle, a l’escenari del Kursaal aixeca els braços amb la tenora i se sent la veu de Santos explicant per què va marxar als EUA a la dècada dels 80: el suc de taronja, la pornografia i les televisions.
Qui col·labora amb Santos sap que haurà de transgredir: Molina va digitar la tenora fent cercles, doblegant el tronc, agenollant-se i estirant-se al terra, sense parar d’emetre so.
La tenora es va combinar amb piano, amb tràfec i punteig incessant. Un dels moments més aplaudits, l’aparició de la soprano Begoña Alberdi i el seu rentat vaginal: un diàleg sexual per posar al límit la cantant i l’instrument de doble canya. De pas, s’hi demostra, un cop més, la similitud entre el so de la tenora i el de la veu humana.
Ara, s’incorporen cinc tenores més: Xavier Molina, Enric Ortí, Xavier Cornellana, Quim Duran i Àlex Vila. Junts recorden el tràfec. Trencat pel piano. Després, s’uneixen i desuneixen. Cap al final s’hi incorporen els sons vocals dels músics. El públic respon amb més de dos minuts d’aplaudiments i alguns xiulets. Sembla satisfet. En sortir, una de les frases més sentides és “ho he de pair”.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Carles Santos: "No és gens complicat, normalitat"

CARLES SANTOS (pianista, compositor i director)


ALBERT FONT-TARRÉS/Manresa
05/11/2009

Qui va viure Barcelona’92 recordarà l’‘Hola’ de la cerimònia inaugural, ell va ser el compositor i director d’aquella fanfàrria amb instruments de cobla. El seu nom va lligat a la provocació. Sovint se’l veu associat a un piano, però en la seua carrera ha introduit elements escènics que li han suposat nombrosos premis MAX. De jove, va marxar de la capital del Baix Maestrat, Vinaròs, per estudiar al conservatori del Teatre del Liceu i d’allà a París, Suïssa o els Estats Units. Als seus 69 anys, la Fira Mediterrània li ha demanat ser l’artista convidat. Parlem amb ell després d’un assaig abans del seu espectacle inaugural.

- Us han fet parlar de les relacions entre la tradició i la modernitat.
He parlat més des del punt de vista de la modernitat, que és més el meu camp, però jo crec que no estem tan lluny una i altra. A vegades són les actituds de la gent que fan que les coses no vagen més naturals. Crec que si deixessen les idees soles se fondrien i es rebolcarien juntes amb més facilitat. En canvi a la gent li agraden els compartiments estancs, treure una cosa d’un context i posar-la en un altre. A vegades hi ha aquests problemas que no tindrien perquè ser-hi.
- ...
Fem una situació utilitzant la tenora que no és l’habitual i… perfectament! No hi ha cap problema. El problema no és mai dels que ho fan sinó que crec que a vegades és de la gent. N’hi ha a qui no li agrada que les coses es moguen i es transformen i evolucionen. Pel que he vist la tenora no en tindria cap de problema: ni tècnic ni de cap tipus. En canvi, hi ha gent que s’apropia de coses i les sacralitza i, llavors, no permet que evolucionen.
- Heu dit que la tradició i la modernitat, de manera natural, es rebolcarien. Tenora amb contingut sexual?
Ja ho has vist. Hi ha alguna cosa. És una manera de teatralitzar una mica la música, en aquest cas, utilitzant la tenora com a símbol sexual. Se n’ha de fer una lectura amb humor, no va més enllà.
- És una fet habitual en els seus espectacles.
Sí, amb els meus i en el teatre en general. És un espai musical però hi ha moments que es converteix en altres coses, en un espai teatral.
- El tractament de la sexualitat us ha portat problemes com ara l’exposició [titualada ‘Els crits de Crist al Crist de crits’] que us van censurar a Lleida.
Per l’espectacle d’avui no hi haurà cap problema, allò era una altra història. Allí hi havia una mescla de sexe i religió que sempre és un còctel explosiu i després hi va haver un senyor de Lleida, que era el director de la galeria...
- Joan Busqueta [el llavors director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, sala que acollia la mostra].
Sí. Que es va fetillar però la mateixa exposició va estar quatre mesos a la Miró, i passaven escoles pel matí i a ningú... També ha estat a l’Octubre de València, ha estat a Berlín... Tampoc passa res. És un problema d’aquest senyor, que se’l faci mirar.
- Fa uns dies vam saber que inaugurareu el festival Grec de Barcelona del 2010.
Això diuen.

- Què s’hi trobarà?
No ho sé encara. Ho han anunciat una mica... molt apressuradament. Ja veurem què passarà, encara és aviat per parlar-ne. Estem en un punt en què encara no hi ha res, han donat la notícia molt aviat.
- Creieu que la tenora ha de tirar més cap enfora de la sardana?
Sí, i tant! És una llàstima que estigui recluïda en aquest món, que està molt bé i que ha de seguir-hi, però s’ha de normalitzar i tenir una mica més de promiscuitat i mesclar-se amb altres instruments, amb altres circumstàncies i situacions musicals.
- Parleu de “normalitzar”.
Està normalitzada dins d’un àmbit però hauria d’obrir i participar de situacions diferents siguin els que siguin perquè és un instrument amb capacitats per aconseguir-ho.
- Creieu que s’aconseguiria amb la declaració de la sardana com a dansa nacional?
Jo crec que no, crec que és més una cosa professional... El que estan fent ara, que hi han càtedres d’instruments de cobla, que tinguen una titulació... Donant més possibilitats als instruments, més possibilitats tindran ells de viure. Això és el que fa que les coses funcionen. Ara hi ha molta gent que llegeix molt bé les partitures, tenen una formació musical bona i els permet afrontar situacions com la d’avui [dijous 5].
- Com veu Carlos Santos la tradició i la modernitat?
Suposo que bé i suposo que malament. Trobo que la tradició és un món molt restringit que jo no conec massa però que s’hauria de manifestar més àmpliament i en altres circumstàncies. Enlloc de reduir, jo crec que és qüestió d’expandir, augmentar les possibilitats.
- El seu instrument és el piano.
El piano és un objecte cultural d’abast molt gran, ho abarca tot. Te’l trobes en música clàssica, fent jazz, fent rock, te’l trobes fent piano-bar en un hotel... És un símbol cultural des del romanticisme fins ara. I és el rei de la selva. És un ordinador en el fons, i a més sona bé. Amb un piano pots llegir tota la música del món.
- Què significa que agafin un artista com vós per ser artista convidat a la Fira Mediterrània?
No significa res, és un signe de normalitat. S’han d’aproximar les coses: que gent del meu àmbit pugui estar aquí i que gent d’aquí pugui estar al nostre àmbit. No és gens complicat. Normalitat.
- “Normalitat” seria el lema?
Sí, normalitat absoluta.