ALBERT FONT-TARRÉS / Perpinyà
Què tenen en comú les últimes edicions d'actes com l'Aplec d'Oliana, la Nit de la Sardana, l'Aplec de Lleida o l'Aplec de Tàrrega? Entre altres coses, haver programat alguna sardana d'aquest professor d'institut que imparteix l'assignatura de tecnologia. Just abans de començar l'entrevista ens pregunta per què hem pensat en ell. La resposta: “sou el compositor més destacat del nord del país”. I contesta: “No, és Max Havart”. Matisem: “Sou el compositor viu del nord que més conegut és al sud”. Ara sí, sembla que ho accepta amb certa timidesa. El també fiscornaire de la Cobla Mil·lenària, que al juliol farà 49 anys, va ser un dels protagonistes de 'La Sardana de l'Any'. Va tocar a casa, va ser un dels finalistes i la segona part del concert va acabar amb una sardana seua, fora de concurs. El premi: ovació del públic i el segon accèssit al certamen de votació popular.
· Per tercer any consecutiu a la final de 'La Sardana de l'Any'. Déu n'hi do.
Déu n'hi do i quin honor de tocar a Perpinyà en la tercera edició consecutiva. És un plaer immens. Estic molt honorat que s'hagin tocat dos sardanes meves. L'última de la primera part, com a finalista, i l'última de la segona part [aquesta fora de concurs].
· I això ve sense haver estat músic tota la vida.
Vaig començar molt tard amb la música catalana. Vaig aprendre a llegir solfeig quan tenia 33 anys. [Ara en té 49] I mai hagués pensat, en aquesta edat, que acabaria amb una composició a 'La Sardana de l'Any' en un concert aquí a Perpinyà [diu amb un somriure a la boca que traspua alegria]. És increïble.
· Això, sent professor de tecnologia.
Sí, jo sóc professor de tecnologia. No tinc res a veure amb la música. Vaig tocar la guitarra d'orella durant molt de temps i després em van venir ganes de fer música catalana. Però, al principi, no per fer composicions, eh? Només per tocar. I per tocar en una cobla cal saber llegir solfeig. I vaig aprendre solfeig al mateix temps que el trombó de vares i després el trombó de pistons i el fiscorn i endavant. I l'escriptura va arribar una mica més tard. Vaig escriure una sardana, pensava que seria l'única que faria. És a casa, i ningú la tocarà, eh? [Riu] La llàstima és que és dedicada a la meva filla perquè pensava que mai n'escriuria cap més. Els companys de la cobla quan la vam tocar em van dir: “Bé... hi ha cosetes que no estan bé però hi ha idees!”. Em van fer venir ganes de fer-ne una segona, més ben feta. I d'aquí, en vaig fer una tercera, que ha tingut un èxit molt important i endavant...
· El vostre cas és de passar per alt el Tractat dels Pirineus gairebé. Sou molt programat al sud.
Sí, sí, sí, sí. Tinc la sort que les meves sardanes agraden els músics i als ballaires. I no m'ho explico perquè quan escric, escric el que m'agrada. Això és un enigma perquè no hi ha cap intensió d'escriure perquè agradi. I jo tinc aquesta sort, que agrada als músics i als ballaires. Però jo no sóc ballaire, eh? No em demanis de ballar una sardana, en conec el pas però no m'agrada de ballar.
· Així, escriureu més sardanes.
Això no ho sé... No tinc la idea d'escriure i no passarà res si en faig una per any, o dos... Més aviat, penso que val més la pena fer deu sardanes de qualitat que cent que no són tocades i que no són bones. I com que no és la meva feina, escric quan em va bé. Si no tinc idees, no passa res.
· Formeu part d'una cobla que, a la seua manera, aporta certa festa. Tot i tenir un nivell, feu ballar fent algun joc...
Sí, sí. A vegades fem algunes improvisacions damunt de l'escenari perquè ens agrada passar-ho bé i fer bromes i una mica de xou. Però això es fa de manera natural, no calculem. Es fa o no es fa. Sí que és veritat que tenim la sort que hi ha un conjunt d'amics que tenim molta complicitat.
· Us heu atrevit amb un projecte com el de Raph Dumas i 'The Primaveras'.
Sí, ho saps tot això, eh? Sí, la veritat és que hem tingut la sort també que fem molts de projectes diferents i que hi ha molta gent del món musical fora de la cobla que s'ha interessat per aquest so, d'aquesta possibilitat que té la cobla. Molta, molta gent. Hem fet concerts amb músics de jazz que en diem 'sardanajazz', uns concerts amb en Raph que és música electrònica.... I és veritat que agrada molt, que agrada molt aquesta barreja.
Crec que hi ha una part de cor català. Al Raph li agrada la cobla perquè és català, i són les seves arrels. I penso que hi ha aquesta relació afectiva amb la cobla perquè li recorda coses de quan era petit. Li agrada molt, al Raph, eh? Li agrada molt quan ens sent tocar...
· La idea d'ajuntar-vos va ser del saxofonista Alex Augé.
Ell treballa al conservatori... L'Alex Augé és un professor que se'n cuida de la secció que se'n diu de...
· Músiques actuals.
Exacte. I és un projecte que surt d'aquí. A més, jo compararia les possibilitats de la cobla amb una 'big band'.
· Com és que aquests projectes no acaben de passar cap al sud?
Ah! Això, escolta!, aquest projecte que fem amb el Raph és tot nou i penso que vindrem a Barcelona perquè en l'últim concert que vam fer a Perpinyà hi havia moltes persones del sud que hi estaven molt interessades. Voldrien portar-nos a Barcelona, ara bé, tampoc sé si serà possible.
· Al sud, poca gent coneix aquest projecte.
Ah...! Jo no estic al món de la música electrònica. Potser seria aquesta gent la que hi estaria més interessada i no els ballaires de sardanes. És una música més per a joventut, és més música de discoteca.
· Però com a cobla tampoc veniu a Lleida ni a Ponent.
Això... perquè Lleida és lluny, eh? [riem els dos] La veritat és que... uff... si hem d'anar a tocar a Lleida, ens cal marxar de casa una setmana abans. [Somriu i es posa seriós] No ho sé. La veritat és que si hem d'anar massa lluny no en tenim massa ganes d'anar-hi, hem de fer massa viatge. No som professionals nosaltres, el dilluns al matí a les vuit estem a la feina [riu] i si has d'arribar de tocar amb la cobla a les deu del matí, és una mica difícil. Penso que és això. Però tampoc pots tocar a tot arreu, no agrada a tothom i no pots tocar a tot arreu.
· I una gira?
És que tenim cada any un calendari que és quasi el mateix i tenim ocupats la majoria de caps de setmana, toquem gairebé als mateixos llocs. I és difícil perquè si a un foment o a una ciutat en què hi anem des de fa vint anys li diem “aquest any no vindrem perquè hem d'anar a fer no-sé-què”... És difícil i la gent no ho entén quan hi ha aquesta fidelitat.
· Com va venir la fal·lera per escriure sardanes?
Crec que ve de la meva joventut, eh? Jo sóc d'Arles de Tec, un poble del Vallespir on les tradicions catalanes sempre han estat molt vives. L'explicació crec que és aquesta. Quan creixes en una cultura, a l'arribar a la maduresa te'n tornes cap a les teves arrels. Per la festa major tocava la cobla al matí a l'església i a la tarda hi havia sardanes a la plaça i jo sempre, no sé per què, jo estava al costat escoltant amb la boca oberta. M'agradava. I penso que més tard he tingut la necessitat de tornar a notar aquestes sensacions. No sé per què, ningú era músic a casa! Ningú em va dir: “Vés a escoltar la cobla”. No, no. Els meus pares són catalans, a casa parlem català, i penso que les arrels no es poden deixar perdre així com així. Estic molt orgullós d'escriure sardanes perquè mantinc una tradició, una cultura. Em fa molta il·lusió de pensar que la sardana pugui ser viva, de poder perpetuar aquesta tradició.
· A 'La Sardana de l'Any', tocar davant del públic de casa i amb dos peces no és molta pressió?
Pressió, no. Però em va fer molta il·lusió. A la vida hi ha moments dolents i bons moments. I, aquests, són bons moments. Això és joia i il·lusió.
· A l'hora d'escriure per a la cobla, amb qui us fixeu?
Buff...
· Hi ha algun compositor amb el qual et fixeu molt.
De compositor n'hi ha molts que m'agraden. Jo potser he tingut la sort de no ser amarat de música de cobla. Si hagués tingut a casa gent que escoltés música de cobla durant tot el dia potser tindria menys idees noves. Penso que l'ideal per fer creacions és de no haver estat amarat sinó el teu cap és embrutit, de manera inconscient, per melodies que has sentit, ja sigui a la ràdio, a la televisió... És difícil trobar melodies que siguin noves perquè, a vegades, les melodies que trobes no són teves.
Jo, sempre tinc al cap el so de la tenora, de la trompeta, del flabiol... i penso això li aniria bé al flabiol, això al contrabaix...
· Composeu amb una guitarra, oi?
Amb la guitarra, sí. I amb l'ordinador, perquè guanyes un temps preciós. Les primeres sardanes les escrivia a mà però... buff! És pesat, eh? I amb l'ordinador és “clic-clic” i acabes de seguida.
· Els vostres alumnes, què en diuen que toqueu i composeu sardanes?
Ah! Potser són més els meus companys de feina que estan orgullosos de tenir un company tan conegut [es posa a riure]. “T'hem vist a la televisió!”, “Ai, parlen de tu al diari!”, “Oh! Hem sentit parlar de tu i una sardana teva a la ràdio!”... Són més aviat els col·legues. Als alumnes, sí que els dic que ho faig però coneixen molt poc la sardana.
· Com s'hi podrien introduir a través de l'assignatura de Tecnologia?
Oh! És que tinc un programa de l'assignatura que poc té a veure amb la música. Potser amb l'estudi dels materials i la seua emissió del so. Però caldria ser professor de música, eh? I jo no en sóc.
· Hi ha l'enginyer Joaquim Agulló, professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, que va liderar un projecte per millorar la construcció de la tenora.
Però jo no tinc coneixences d'acústica. [Riu] És un altre nivell això.
[Foto: Albert Font-Tarrés]
