divendres, 21 de maig del 2010

Prop del ‘centre de l'Univers'
 [Crítica]

A.F.-T. / Perpinyà
“Hem d'aprofitar el dia d'avui [dissabte] perquè és un acte excepcional i aquí tothom n'és conscient i una cosa així potser no la tornarem a veure a Perpinyà”. René Tarrius, president de la Federació Sardanista del Rosselló, estava il·lusionat. Faltaven poques hores per a l'inici de la primera sessió de la 'La Sardana de l'Any'. La sala Charles Trenet del Palau de Congressos ja estava a punt per a la final del certamen de votació popular. 

Això, l’endemà que el referent del rugbi català, l'Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà, s'hagués classificat per a la final del TOP 14, amb la possibilitat de revalidar el títol.

Una altre René també estava eufòric. René Picamal tenia per tercer cop consecutiu una sardana seua a la final. Aquest cop, a casa. A més, a la seua composició finalista s’hi afegia una altra peça seua que acabava el concert. I tocava a l'acte, és fiscornaire de la Mil·lenària. Picamal va ser premiat: ovació del públic i el segon accèssit per a 'Prada-Ripoll'.

La guanyadora de la nit: 'Cap d'Any a Tossa', de Sígfrid Galbany. El primer accèssit va ser per a un altre dels més aplaudits: el popular Joaquim Soms, per 'Natura, mar i muntanya'. El guardó per a la sardana més votada per telèfon mòbil se’l va endur Xavier Piñol per 'Gresca pirata'. Els programes de ràdio col·laboradors van atorgar el seu premi a Pitu Chamorro per 'El palau de la fosca'. No va tenir aquesta sort la finalista 'Coral Bordonera', que Jaume Riu havia dedicat al cor d'Organyà.
“Potser ens caldrà una ambulància a fora”. Es va sentir durant l’assaig. I és que 'Canigó' és per posar la pell de gallina. Amb música de Fèlix Martínez i Comín sobre la lletra de Jacint Verdaguer, es va interpretar al marge de les sardanes finalistes. Bon paper del rapsode Xavier Mestres i de la soprano Teresa de la Torre. Combinació curosa de dansa clàssica, contemporània i tradicional –i amb referències a la sardana– de l'Esbart Manresà de Dansaires, en base la coreografia de Joan M. Miquel. Intensitat musical de les dos cobles, la percussió i l'arpista, sota la batuta de Jesús Ventura.
Les últimes paraules del rapsode i la soprano, amb força i a l'uníson: “El Canigó no tiraran a terra / no esbrancaran l'altiu Pirineu”. El que ja s’havia trencat és la frontera francoespanyola, seient junts catalans d’un costat i altre de la Serra de l'Albera. La demanda d'entrades va fer fer dos sessions: una a les 3 de la tarda i l'altra a les 6. Es calcula que, en total, hi van assistir entre 1293 i 1343 persones.

Tot això a menys de mitja hora a peu del “centre de l'Univers”. Si més no, així és la definició de l'estació de trens de Perpinyà que s'atribueix al pintor Salvador Dalí.

[L'Esbart Manresà de Dansaires durant l'obra 'Canigó'. /
Foto: Albert Font-Tarrés]