divendres, 21 de maig de 2010

Una ruera de Ruera [Crítica]

A.F.-T. / Granollers
És un luxe tenir sobre d’un escenari noms com el director Antoni Ros-Marbà o el concertino Gerard Claret. És especial si al seu costat hi ha una vuitantena de músics més: la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra i l’Orquestra de Cambra de Granollers. És gairebé inoït si fan sonar les notes de la magna ‘Empúries’.
Aquesta és la sort que van tenir les 796 que van ser entre dijous i divendres passat al Teatre Auditori de Granollers. A la seua programació de gener a juny no constava enlloc la cobla, indispensable per a l’obra.
 La composició de Josep Maria Ruera és cara de veure. Tant que el gestor d’una destacada sala musical del país va reconèixer que no l’havia escoltat abans.
Els qui havien pogut apreciar els detalls captats en la gravació dels anys setanta editada per Columna Música van poder recordar el conflicte entre els grecs recent arribats a la futura Empúries (orquestra) i els nadius (cobla). En més d’una ocasió els arquets dels violins i les violes eren ben bé espases compassades. Aquest principi bel·ligerant s’amanseix al llarg de la partitura. Fins que tots acaben conformen un sol conjunt.

A la primera part, però, la Sant Jordi va oferir, sola, una ruera, una corrua, de Ruera: ‘El nostre Garreta’, ‘A l’entorn de la Porxada’, ‘Tocs de festa’ i ‘Glosa del ball de les donzelles’. 
El públic de dijous, satisfet. Unes notes discordant: les del mòbil que va sonar al final del primer moviment d’‘Empúries’ i que ningú apagava. Va tornar a sortir, més dissimulat, al tercer moviment. Indignació entre els assistents, cares de desaprovació i comentaris.

Ah! Ros-Marbà estarà en forma mentre tingui concerts a l’agenda. És dels directors que gesticula i saltironeja. Activa tot el cos i és un belluguet des de la primera nota.

[Ros-Marbà (dreta) saluda el concertino Gerard Claret un cop acabat el concert.
Foto: Albert Font-Tarrés]


· Notícia anterior:
Homenatgen Ruera (14/05/2010)