dimecres, 26 de maig de 2010

Roger Mas: "Quan sento la tenora, penso que fa bon temps"

ROGER MAS / Cantautor


ALBERT FONT-TARRÉS / Barcelona

El cantautor de Solsona és considerat una de les veus més destacades del panorama actual. Ho demostren una colla de Premis Enderrock. Ara ha tret nou disc, 'A la casa d'enlloc', en el qual s'hi pot escoltar la intervenció de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona a la cançó 'El dolor de la bellesa'. Va sortir a l'abril però no es presentarà públicament fins l'11 de juny, en un concert al Palau de la Música Catalana. L'entrevistem en un bar de Barcelona després d'un dia d'entrevistes en diversos mitjans.

· Com es porta això de la promoció?

Bé, bé. Bé. [riu] Quan un pensa en dedicar-se a això l'últim en què es pensa és en això. També és part de la feina... però molt bé.

· És pesat anar tot el dia amunt i avall.

Si no tens cap baixada d'ànim, no hi ha problema. I fa ràbia de vegades perquè sempre hi ha algun mitjà que li toca quan estàs de baixada i, llavors, és més difícil d'explicar les coses. Després tens la inevitable sensació de repetir-te i obvïes alguna cosa. Però depèn... Avui, per exemple, no he tingut cap baixada, encara.

· Mentre no sigui ara...

Naturalment. [Riem els dos]

· Pel que fa al disc, heu dit en altres entrevistes que la cançó que us agrada més és 'El dolor de la bellesa'. Per què?

Són moltes coses subjectives. La primera és perquè havia de ser una sardana, d'entrada. I això ja em feia il·lusió. La segona perquè crec que és la millor de tot el disc. I, després, perquè al final hi ha la Cobla Sant Jordi, que és un luxe absolut que vingui tota la Sant Jordi per fer un minut i poc de música. Tanta gent... i la predisposició com venir a tocar per fer una peça que sí que només estan ells sols però que realment és curta. És una col·laboració molt puntual però ens vam quedar amb les ganes de fer alguna cosa més.
· Per què la Sant Jordi?

La connexió venia pel Miquel Àngel López i el Pep Moliner que són els dos fiscorns de la Sant Jordi i són els dos fiscorns que venen amb mi sempre a fer 'Les cançons tel·lúriques'. I hi tenim molt bona relació i sempre que se m'acudeix alguna cosa d'aquestes sempre els ho demano a ells.
· Amb 'Mística domèstica', una cobla; amb 'Les cançons tel·lúriques', una tenora; ara, una cobla. Al següent serà el flabiol? El tible?
El següent no ho sé. A mi fa molts anys que m'agradaria fer un espectacle amb cobla i veu. És una cosa que em faria molta il·lusió. Però no sé si ho podrem fer. És una cosa que he començat a mirar però es necessita temps. 

· Una cosa com la cançó que vau tocar a Solsona amb l'Orfeó Nova Solsona?
A mi el que m'agradaria és fer un concert sencer per a cantautor i cobla, que és una mica difícil de conjuminar. I que el cantant necessitarà un micro, obviament.
· De l'últim disc no n'heu acabat d'estar del tot contents.

Depèn. Depèn dels dies. I a més, no tinc prou temps. Quan estàs en el procés d'un disc estàs amb la lupa posada amb molts augments. A vegades, enlloc de veure una cançó sencera vas veient els trossets, en els moments dels arranjaments, en el moment de la gravació... o amb el moment de les mescles. O a qualsevol petit detallet. Sempre hi ha coses que se t'escapen però n'hi ha que se t'escapen i voldries que no se t'escapessin. Hi ha coses que se t'escapen i ja ho comptes i n'hi ha d'altres que t'hi has emmarranat molt i fins que no passen uns mesos, que encara no han passat, costa tornar a mirar endarrere i escoltar la cançó. I, per exemple, escoltar la cançó amb la lletra. Jo sóc un cantautor i entenc que qui escolti les cançons el que ha d'escoltar és el que s'està dient i que la música és molt important però està acompanyant. Quan jo estic en un procés de mescles no estic escoltant la lletra i només estic escoltant detallets i no és una bona manera d'escoltar. 

· Han estat errors externs. Hi han hagut queixes amb el tècnic de gravació.

Bé, no... Sempre són processos difícils i hi ha molta gent treballant. L'avantatge que hi hagi molta gent treballant és que s'aconsegueixen moltes coses que tu sol no pots. I hi ha un Xavier Guitó que arriba musicalment on jo no puc arribar amb les partitures, arranjant per cobla... i el Ramon Sendra que porta tota la producció tècnica, el disseny de so... que són coses que jo tampoc controlo. És ajudar-se de tot aquest equip de persones per arribar a tot arreu on s'ha d'arribar. Sempre que s'intenten fer les coses bé s'acaba a bufetades, com en qualsevol procés amb algú i crec que això és bo si les bufetades surten quan han de sortir i serveixen per arreglar les coses. Això ha passat i s'han arreglat les coses i s'ha arribat on es volia arribar.

· En concert, a vegades teniu problemes amb el so. Depenent de l'espai no sempre teniu...

Sempre és complicat però el concert té l'avantatge que l'error desapareix. Si un concert va bé i tu et sents còmode i creus que està sortint bé, l'error desapareix al cap de cinc segons. No hi penses. És com el teatre, passat el moment ja està i tu et quedes amb les bones sensacions. En canvi, en un disc saps que la gent l'anirà escoltant repetidament i cada vegada anirà sentint aquell error que t'ha quedat allà. I, probablement, ni molta gent se n'adonarà però tu cada vegada que el sents estaràs sentint aquell “nyic, nyic” i és el que fa que el procés d'un disc sigui molt obsessiu.

· Sí que se'n va adonar el públic que va assistir a la gala del 'Català de l'any', oi?

Home, al 'Català de l'any' hi va haver un acoplament monumental. Una cosa absolutament gravíssima i absolutament externa, del so de la sala. Vaig d'haver de parar la cançó perquè el públic s'estava posant les mans a les orelles. No saps què fer en aquells moments. És greu perquè quan la teua part de la feina la fas bé, que hi hagi alguna cosa entre tu i el públic que l'espatlli sempre... I més quan fas una sola cançó. Això en un concert sencer no és un problema: hi ha hagut un mal moment que tothom recordarà però has pogut explicar la teua història. Quan tu només fas una cançó hi ha un problema de so d'aquest calibre és bastant, bastant greu. I tampoc és el mateix que això passi davant del teu públic que no pas que passi en una gala on hi ha gent que no és del teu públic. No hi ha marge d'error. 

· Amb els directes us heu trobat més d'un cop amb sales que no compleixen l'especificació tècnica, que no...

Això és l'habitual, eh? No hem d'oblidar que la música en aquest país encara està... Les dificultats tècniques són el pa de cada dia i jo crec que la gràcia és torejar aquestes coses perquè després puguis funcionar dins d'un mínim. Això sí que es pot fer. Si volem que tot soni amb els nivells amb què es pot tocar en plena Anglaterra, això sí que no i no podríem ni sortir de casa. Però comparat a com estaven les coses fa uns anys, crec que es poden fer bé els concert sempre depenent de la situació.

· Per a un directe us agrada més 'Les cançons tel·lúriques' que el nou disc?

Aquest disc està pensat per al directe, absolutament pensat per al directe. Per ser un directe més rítmic i fort que 'Tel·lúriques'. Diríem que aquest és un directe d'estiu a l'aire lliure i 'Tel·lúriques' un directe d'hivern en un lloc tancat i íntim. Per mi són dos coses tan diferents, que em permet treure les dos parts que m'agrada tenir a l'escenari: una part més recollida i íntima i una part més desenfadada i de tirar endavant.

· Treure el disc el 13 d'abril i no fer el concert de presentació fins molt més endavant és una qüestió comercial per vendre'l per Sant Jordi?

No. Perquè la data del Palau de la Música Catalana és l'11 de juny i jo volia que la presentació fos l'11 de juny. La data que hi havia del Palau era aquesta i era innegociable i jo volia fer la presentació allà. En canvi, el disc estava més pensat perquè sortís per Sant Jordi. L'únic és que no s'ha mogut cap data i s'ha quedat aquest espai.

· La cançó 'El dolor de la bellesa' quin discurs seguiria amb la resta del disc? Què voleu explicar amb tot el disc?

Són cançons molt independents, eh. Són cançons molt independents que sí que musicalment tenen uns lligams que potser no s'havien treballat mai tant en altres discos, que la seqüència d'harmòniques tenen una lògica. La tonalitat amb què acaba una cançó i amb la que comença la següent generalment, no en totes, hi ha una lògica que arriba a l'extrem del món per un forat que s'acaba... Que comencem dos, acaba amb re major i l'última nota de la veu és un la que és la dominant i que es manté en tota la cançó següent, que també està en re. I això és un joc que no havia treballat mai però a nivell d'històries, són totalment diferents. Comença amb un despertar, una festa, continua amb una lletania i després venen petites història que no tenen necessàriament res a veure l'una amb l'altra.

· I llavors, per què 'La casa d'enlloc'?

Si en un principi només feia discos amb un pes més místic o més closc ara és un punt més innocent i infantil. 'La casa d'enlloc' recordarà una mica el 'País-de-mai-més' de Peter Pan o l'illa que no hi és que diuen els italians o l'illa d'enlloc del [Jaume] Sisa. He anat a buscara tots aquests referents. Per mi la música i les cançons sempre estan en un pla paral·lel a la vida: hi ha la vida ordinària, el caminar de cada dia i hi ha aquell estar de quan passen coses bones o dolentes, que et fan sortir del teu estat ordinari. Els diumenges, els dissabtes a la nit, quan fas l'amor, quan se't mor un parent, quan neix una criatura... És quan passen coses meravelloses i estàs en aquell estat que és al límit amb la bogeria, o que és bogeria directament, i no és l'estat de cada dia catatònic d'anar funcionant maquinalment. I aquest potser sí que és l'únic punt en comú de tot el disc, que és aquest estat extraordinari de la consciència de quan passen coses. I la cançó que m'agrada més és 'El dolor de la bellesa' perquè és la que parla d'aquesta frontera, d'aquest anar i venir constant... Dels bojos viuen sempre a l'altre cantó de la frontera, el problema és que no poden tornar a la vida ordinària moltes vegades i la gràcia d'estar sa és vas i vens. El fort és que cada vegada que et passa una cosa bona o dolenta, cada vegada que el teu estat de consciència canvia per situar-se en aquest pla extraordinari i tornes al teu estat ordinari mai ets la mateixa persona. I això és absolutament meravellós. La tornada de 'El dolor de la bellesa' és d'alguna manera com quan estàs corrent pel camp amb la part interior, amb la ment o amb l'ànima. Estàs corrent pel camp amb la porta oberta de bat a bat. El que té aquest estat és que sempre aprens alguna cosa. I, de fet, quan tens memòria, tens memòria, pràcticament, d'aquests estats. No recordes un dilluns al matí que no va passar res, recordes un divendres al vespre quan vas conèixer aquella noia, recordes un dimecres a la tarda quan va morir no-sé-qui. La memòria sempre està en aquests temps i és quan es fan cançons interessants. La quotidianitat també té la seua màgia com a bàlsam per recuperar forces i que et permet aguantar perquè estar sempre en aquests estats és un esgotament físic i mental terrible. Però el bonic d'aquesta vida i el que recordes i el que imagines per al futur és estar en aquests estats.

· Feu, amb el disc, un homenatge a Jaume Sisa i a Pau Riba. Els directes seran esbojarrats?
No, no perquè no sóc massa donat a les afusions i dalt d'un escenari sóc bastant recatat. I ho seguirem sent perquè no ho sabem fer d'una altra manera.

· Com ve la idea d'incloure la tenora o la cobla?

El meu avi era músic d'orquestra i tocava el saxo tenor, el clarinet, que és el que em va ensenyar a mi, i la tenora, que se la va haver de vendre als anys cinquanta perquè hi havia misèria. I ell als anys trenta feia voltes per Catalunya amb una orquestra de l'època que els cridaven per fer tota la festa major: feien el cercavila pel matí, el concert a la tarda, el ball a la nit, les sardanes... Podien estar tota la setmana fora. Tenien una vida espectacular. Llavors, per mi, la tenora ha estat alguna cosa molt especial: per la relació amb el meu avi i també perquè, normalment, a Solsona no es balla sardanes cada setmana i, per mi, quan sento la tenora penso que fa bon temps, que fa sol... fins i tot sento l'olor de pólvora dels carrers de Solsona per la Festa Major... I, a vegades, recordo situacions en què la tenora no sonava o encara havia de sonar, com ara la sobretaula amb la gent gran fent els cafès i els carrers de Solsona eren buits, amb els coets desfets per terra, les regueres de pólvora i els nens corrent. Per mi una cobla és la tenora, és l'instrument que més m'atrau. La cobla i la música de la cobla se m'han recordat situacions extraordinàries, sempre he estat feliç quan ha sonat una cobla. No m'ha agradat mai ballar sardanes, no he après mai a tocar la tenora però sempre ha estat alguna cosa purament meravellosa. A més, com que estic molt interessat amb la idea de la dualitat. Trobo que la cobla és com un barreja... va de terra fins al cel, d'alguna manera. És una música popular, és una música tradicional, però culta a la vegada. I d'això n'hi ha pocs casos. La mateixa tenora és un instrument primitiu i alhora elaborat, connecta amb el primitivisme i amb l'artifici de voler fer les coses boniques. No hi ha cap música tradicional que tingui la potència de la cobla. Potser per això a molta gent no li agrada, perquè és l'estridència de l'estrident, objectivament.

· Esteu pensant en el proper disc?

Em ballen moltes coses pel cap però, veritablement, pensar-hi, no. Hi han molts projectes per fer: hi ha un disc per cantautor i cobla, hi ha un disc en directe -que no n'he fet mai cap-, hi ha un recopilatori, hi ha un disc de cançons per a nens petits -que també em faria il·lusió de fer-... i un disc nu, amb els temes que només pogués tocar jo i amb un esclop i una espardenya.

· No hi ha res escrit?

No, no, no.

· El procés de creació comença quan acaben els concerts?

No, tot es va fent. I aquesta vegada sí que tenim una taula rasa bastant rasa perquè quan feia 'Cançons tel·lúriques' ja hi havia alguna cançó d'aquestes, 'A la casa d'enlloc' ja s'estava fent. Es van cavalcant una mica. Sempre hi han cançons que s'havien començat a fer amb el disc anterior. I aquest cop no sé... Sempre hi han unes 150 cançons que vaig fer en la meua època universitària a Lleida que estan allà per nodrir possibles històries però encara... De fet, aquí ['A la casa d'enlloc'] n'hi ha una: 'Foc a l'obaga', que és una melodia que vaig fer a la residència d'estudiants de Lleida. Vaig canviar la lletra, però! 

[Al bar on som ara sona Lady Gaga]

M'encanta la veu greu aquesta... En canvi, aquest tros... Acabo de sentir aquell que em posa i aquest faig l'esforç perquè m'agradi però... 

· Li demanareu de fer un duet?

No, ja m'agradaria. [riu] Però seria un treball interessant, eh? És pura arquitectura, eh? Són matemàtiques. No sé qui és el productor però tot va al metre. I moltes parts diferents. Això està més organitzat del que sembla.

· Algun duet amb algú altre?

Amb la Maria del Mar Bonet, al maig, amb l'espectacle dels cinquanta anys de la Nova Cançó.

· Però no seria Lady Gaga, no?

No, és una autèntica llàstima. 

· Per acabar, el Solsonès a la vegueria de...
?
Hòstia... [riu] Mira pel que es diu del Constitucional ni vegueries ni hòsties. [Torna a riure] A Solsona, quan pixem va cap a Manresa. Però el Solsonès és la lloma. El que defineix el Solsonès és el cap de lloma, és la línia de frontera entre els dos grans dialectes. I és bastant clavat, si pixes i va cap a Lleida, és occidental i si va cap a Manresa, és oriental. I hi ha Solsona, Sant Climent, Llobera i Lladurs que som quatre que parlem aquesta cosa de transició que no acabem de saber d'on som. A mi m'agrada molt aquesta idea de lloma, de terra de ningú, aquesta manera de frontera que com a frontera tampoc serveix de res. 

· Us sentirieu més còmode a la vegueria de la Catalunya Central?

És que això no passarà. 

· De moment, és vigent l'Estatut.

Sí però... Jo crec que en la comarca natural de l'Alt Cardener. I si hi han vegueries el natural seria la vegueria de Manresa. Igual que el natural seria que la capital fos Manresa i no Vic. Però tampoc veig gaire clar que passi. Abans una Catalunya independent que unes vegueries pel que he anat veient.
· Vau anar a votar a la consulta sobre la independència de Solsona?

Hi vaig anar. Em va tocar de fer d'intèrpret d'uns sards que corrien per allà... 

· I el vot es pot dir?

En aquest cas sí que es pot dir: el vot va ser que 'sí'. El que passa és que hi ha una cosa que sempre em fa patir molt: a mi una Catalunya sola no m'agrada. El meu vot és que 'sí' cap a un ideal que és el d'un estat confederal amb València i Mallorca. No sé amb quin nom. A la Vall d'Aran que decideixin ells el que vulguin, no hem de decidir nosaltres, no?
· I les comarques castellanoparlants del País Valencià?

No ho sé, s'haurien de repartir d'alguna altra manera però és igual: que passin tres-cents anys com nosaltres hem passat aquests tres-cents anys. No li vindrà d'aquí [diu amb un somriure a la boca que passa a riure]. No crec que ho passin pitjor que els nostres tres-cents. Jo sempre he pensat que en una Catalunya independent els castellanoparlants estarien més còmodes que no els catalanoparlants en tot aquest temps en aquesta Espanya. I no sé el nom de tot això perquè no hi és. O sigui, el nom d'això, realment, seria l'Espanya catalana. [riu] Perquè els catalans som els primers espanyols de tots.

· Amb la 'Hispania' romana?

Sí. Els catalans som espanyols i els portuguesos són tan espanyols com nosaltres. Gairebé em decantaria, fins i tot, per les tesis dels iberistes, de Joan Maragall i companyia. Hi ha la història que es reunien a vegades els iberistes portuguesos i catalans a finals del XIX i principis del XX amb la idea de crear una nació, com els estat-nació que es feien a l'època. Una Espanya gran on tenien clar que la llengua havia de ser el castellà, la llengua de comunicació i la llengua principal, i portuguesos i catalans hi estaven d'acord. “Això és difícil d'articular”, deien els portuguesos, “perquè el nostre és un país complicat per les nostres complexitats... amb els gallecs som el mateix poble però no...” i els catalans deien “clar, és que nosaltres també som un país complicat: els mallorquins, els valencians, la Catalunya nord... com ho articules...?”. “Hem de tenir molta pedagogia i paciència amb els del mig perquè els castellans i els bascos són la mateixa faixa”. Realment, els tres pobles d'Espanya són: galaicoportuguesos, bascocastellans i catalans. I fa molt de riure perquè els bascos són els més forts, són els que sempre van amb el tema independentista i tal. Quan realment ells són els que han formulat el nacionalisme espanyol i són els que han forjat aquesta Espanya. No, ells, els que estan amb l'escopeta als dits, però sí que tot ha sortit d'allà. Els bascos són castellans no romanitzats, diguéssim. Molts castellans són bascos romanitzats, mira-t'ho com vulguis. És molt difícil d'organitzar. I en una Catalunya sola perdent València i Mallorca... quina tristesa. El meu marc referencial és la llengua. I tot el que sigui anar a més en aquest sentit sempre votaré que sí, no perquè tingui molt clar com s'hagi d'organitzar la cosa. Però clarament el marc referencial meu és el lingüístic. La diferència i l'igual és la llengua no si corren els bous o no corren o si es menja pa amb tomàquet... o en dius botifarra o llonganissa o si els castells els fas del dret o del revés...

[FOTO: ALBERT FONT-TARRÉS]