dijous, 13 de maig de 2010

J.L. Moraleda: “Busquen Van Gaal en lloc de valorar Guardiola”

JOAN LLUÍS MORALEDA / Director, compositor i oboista

ALBERT FONT-TARRÉS / Barcelona
La Festa Major de Lleida té com un dels seus últims actes un concert amb la Cobla Simfònica de Catalunya, una formació que, malgrat el seu nom, no és institucional. Uns dies abans, visitem el seu director al complex barceloní que congrega l'Auditori de Barcelona, l'Escola Superior de Música (Esmuc), el Museu de la Música i organismes com l'Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) o la Banda Municipal de Barcelona. Aquest vallesà de 67 anys hi treballa, actualment, com a arxiver de la Banda després d'haver-hi fet múltiples funcions musicals: des d'instrumentista fins a director.

· Què feu amb la Cobla Simfònica de Catalunya?
Intentar conscienciar el gran públic de la necessitat que té, o ha de tenir, Catalunya, de comptar amb una cobla institucional. Amb tot el que són serveis, infraestructures... hi ha una sensibilitat del govern que siguin de primeríssim nivell. En canvi, tenim la cobla -que, de fet, és l'orquestra catalana per excel·lència- que està absolutament deixada de banda i abandonada per part de les institucions. I crear la Cobla Simfònica de Catalunya va ser per intentar posar davant dels nassos dels governants que existeix quelcom català que està totalment desatès. La tenen com si fos la farigola o el romaní al bosc, que són coses que surten per generació espontània. I no! Llavors, què fem? Intentem fer uns concerts, uns programes, absolutament interessants per l'aportació de noves visions del que pot ser una cobla en relació a la nostra música.
· A més de Puigsoliu, de Serra; Concert per a violoncel i piano, de Cohí, i Segadors a Barcelona, de Vinaròs; al repertori també hi ha el vostre Tirant lo Blanch.
És una obra que té més de vint-i-cinc anys però ha estat una de les meues grans aportacions a la música per a cobla.
· I acaba amb Suite mediterrània, de Francesc Burrull.
Si el primer maridatge amb violoncel i piano és curiós, aquest, per mi, encara ho és més. Una cobla acompanyant un pianista de jazz [el propi Burrull] i un combo amb bateria. Tot, dintre del món del blues, del món de la improvisació, del món del jazz... i amb un intent de fer un diàleg entre aquests dos móns tan diversos i oposats com són el jazz, per una banda, i la música per a cobla, per l'altra. Només per la curiositat del contingut que aporta, és un programa que és interessant d'anar a sentir perquè s'escapa de tot el que es fa normalment amb una cobla.
· Com veieu d'acabar amb La Santa Espina, com fan algunes cobles?
En els concerts de música per a cobla es té una tendència, potser per un enlairament patriòtic, d'acabar amb La Santa Espina. També es pot acabar amb el Cant de la Senyera. Per què no? Però crec que això correspon més a les cobles del tipus 'empordanès'.
· Cobles d'estil empordanès?
El concert de cobla de tipus empordanès acostuma a ser un concert de sardanes. De tant en tant, et poden tocar el que en diuen una glossa, que acostuma a ser un Puigsoliu. Si mireu algun dels seus programes només hi ha sardanes: sardanes més d'escoltar que de ballar, perquè ells fan aquesta distinció... Per cloure el concert no es compliquen amb coses més enrevessades i toquen una d'aquestes sardanes clàssiques, i ja està i el concert s'acaba aquí. Per què? Perquè estan acostumats a fer-ho així i per fer un concert com el nostre cal una preparació d'un mínim de tres assajos, complerts i intensos.
· Heu format part de la Banda Municipal de Barcelona i, anteriorment, de l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Dos formacions, actualment, incloses en l'entramat de l'Auditori de Barcelona. Creieu que hi falta una cobla?
Fa trenta anys dirigia la Cobla Municipal de Barcelona i per aquest tipus de polítiques en què les institucions no saben moltes vegades què tenen a les mans, la van dissoldre.
· El 1989.
L'any 89. Van deixar la Banda Municipal de Barcelona, quan les bandes a Catalunya no són entitats que tinguin tradició com tenen a València, i, en canvi, van desfer una cobla que no només havien d'haver mantingut sinó de millorar i potenciar. L'excusa que van tenir per desfer-la va ser que com que el franquisme ja s'havia acabat no hi havia motiu per mantenir coses catalanes perquè ara era una qüestió lliure i no perseguida. A partir d'aquí tot el que ha vingut després és incomprensible.
· Hauria de tornar ara que l'Orquestra Ciutat de Barcelona també és Nacional de Catalunya?
Mira, el principal problema és que per als catalans tot el que és nostre ja no ens interessa. Quan està demostrat que els catalans són els que fan les coses ben fetes perquè senten els colors, com és el cas de Pep Guardiola al Barça. La primera vegada que han pogut, han cregut, han tingut o ha donat la casualitat que no han tingut una altra possibilitat i van deixar el Guardiola durant uns mesos, el resultat ha estat que ha aconseguit el millor Barça de la història i ha fet el que no ha fet cap equip del món: guanyar sis títols en un any.
Contra tot això no es pot lluitar perquè fins que no vingui un americà i digui: “It's fantastic! What it is?” i li responguin: “It's a cobla” i ell contesti: “I buy it”. Fins que no ho compri, aquí ens quedarem sempre amb la boca oberta veient com tot el que ve de fora és molt millor mentre que a nosaltres ningú es fa ni puto cas.
· Van venir dos nord-americans. Dos pianistes que van compondre per a la Cobla Sant Jordi.
Bé, a veure si ens entenem. Estem seguint els mateixos passos. La Sant Jordi ha d'anar a buscar pianistes i americans perquè facin arranjaments i deixar de banda els compositors d'aquí que som els que realment sabem què és una cobla. Tot el que s'està aconseguint d'aquesta manera és una música pensada en mentalitat de banda de jazz i transcrita per a cobla. Per tant, no és una cosa que jo pugui entendre ni que entengui que és autèntica sinó un refregit.
· No pot ajudar a donar un cert prestigi?
No. Al contrari. L'única cosa que fa això és penjar-se medalles qui van a buscar gent a fora. És el mateix que anar a buscar un Van Gaal o un entrenador estranger que vingui al Barça perquè és bo. I així es cobreixen les espatlles que allí hi ha una persona capacitada o que se suposa que és capacitada per portar la feina.
· Tot i així també demanen col·laboracions a músics catalans més relacionats a altres àmbits musicals. Com ara Albert Guinovart, Edmon Colomer...
Sí, no dic pas que no. Una cosa és el que es pugui posar en un cartell per atreure el públic i una altra és la finalitat positiva que aquella feina pot haver deixat. Dit d'una altra manera: en Joaquim Serra estava perseguit. Per què? Perquè era rojo i catalanista. Tant és així que tenia feines per subsistir. Doncs, aquest va fer més feina per a la cobla en aquell moment que tot el que estan fent tots aquests ara amb tantes col·laboracions extraordinàries amb gent de fora. El que va deixar aquell home [Serra] estava construït sobre roca ferma i, en canvi, el que estan fent ara està construït sobre arena movedissa.
· Aquestes aportacions no és una manera per atreure nous públics?
Mira, en Joaquim Serra va fer un tractat d'instrumentació per a la cobla, que s'envia a tota aquesta gent. Allà hi posa quin és l'àmbit dels instruments, quines són les possibilitats tècniques... i a l'últim apartat hi ha un escrit que hi diu: “Consideracions finals”, que és el seu testament. I diu: “Cal tenir molt present que a l'hora d'escriure una obra per a cobla s'ha de pensar que és per a cobla”. S'ha de pensar amb quins instruments s'ha de tocar, no s'ha d'escriure damunt d'un piano i després instrumentar-ho.
Crec que demanar col·laboracions amb gent que no té ni idea que és una cobla és tergiversar el sentit de crear per a cobla.
· Per tant, quin seria el nostre Txaikovski de la cobla?
Caldria fer una entitat o una associació o un quelcom que agrupés els compositors que treballen, o treballem, per la cobla i intentar fer amb tots nosaltres com una mena d'acadèmia de la llengua i, a partir d'aquí, parlar de tot això.
Però mentre se'ns ignori d'una manera esgarrifosa com se'ns està ignorant, mentre estiguem cadascú llaurant pel nostre compte i fent el que ens sembla, no arribarem mai a cap bon port.
· Això no ho supliria l'associació Músics per la Cobla del Josep Maria Serracant, del Jesús Ventura...?
No. No. Llauren pel seu cantó també. Cadascú va a la seua, cadascú va a la seua. Fan una tasca molt encomiable però cadascú va a la seua. Sense cap mena d'unió ni d'interacció, cadascú llaura a la seua manera.
· I l'Escola Superior de Música de Catalunya?
No. En absolut.
· Ni el cicle Cobla, Cor i Dansa del Palau de la Música Catalana?
Encara menys.
· I el cicle de cobla de l'Auditori de Barcelona?

Igual. És una manifestació més del llarg de la temporada, en la qual s'han fet x concerts i s'han presentat x obres. No hi ha cap cohesió. No es fa una feina interlligada sinó que cadascú mou els gegants a la seua manera i fa ballar els capgrossos com li sembla, i ja està. No hi ha una interacció. Al contrari, a veure qui competeix amb l'altre.
· Qui hauria d'aglutinar-ho?

Jo crec que realment el que aquí fa falta és una associació, una entitat, que es deixés ja d'anar a buscar èxits personals i treballés veritablement pel que és la cobla i la seua música, que això ningú encara ho ha plantejat. I si algú ho ha plantejat, o hem plantejat, se'ns ha rebutjat.
· Com valoreu la Creu de Sant Jordi que s'ha atorgat recentment a Manuel Oltra i a Tomàs Gil i Membrado?

Home! Al Manuel Oltra era ja una qüestió de vergonya nacional que no li haguessin donat. Crec que fa molts anys que se la mereixia. En Gil Membrado, a la seua manera també, més dintre de la part popular de la sardana ha fet molta feina i crec que sincerament també pot ser un bon titular d'aquesta Creu de Sant Jordi.
· Manuel Oltra és un dels autors clàssics que s'hauria de tenir més en compte?

D'entrada, va ser mestre meu i em va ensenyar molta música [somriu] i, per tant, li tinc una gran estima i, a més a més, li tinc una gran consideració. Jo diria que és el més gran exponent que tenim ara dintre del món de la cobla. Jo crec que hauria d'haver tingut un paper més important que el que ha tingut perquè d'ençà que es va jubilar ha estat arraconat i d'això em queixo. En lloc d'aprofitar-ne d'ell i treure-li tot el profit... I no arriba fins ara que està com aquell qui diu a les portes del més enllà, i jo li desitjo molta vida! Però has d'arribar als vuitanta i tants...
· Vuitanta-vuit.

Als vuitanta-vuit anys o als noranta perquè llavors: “Oi, tenim un personatge que realment és important!”. A vuitanta-vuit anys. Ah! Doncs moltes gràcies [diu amb sornegueria].
· Les noves generacions no estan fent revifar la cobla, tenint en compte que han pogut estudiar amb títols oficials...

Sí!, estan treballant molt però jo sempre diré el mateix: no per escriure moltes notes es diuen més coses. La cobla és una cosa molt particular nostra i no és un tot-terreny. Hi han hagut músics que amb més o menys fortuna han fet transcripcions, cosa que està molt bé, però és que la cobla o la deixem tal com és, l'intentem fer evolucionar realment com ha de ser o aleshores ens trobem amb un conjunt cridaner perquè és més aviat...
· Estrident?

Estrident i bigarrat de sonoritat. A més, passa una cosa: quan li treus el segell de catalanitat ja perd la seua identitat i es converteix en un instrument cridaner. I, llavors, jo m'estimo més sentir música directament escrita de jazz per a una banda de jazz o per una 'big band' que no pas una transcripció feta per a cobla perquè no deixa de ser un maridatge interessant però a la vegada no hi pot haver una línia de continuació feliç.
· Com veieu els intrumentistes que surten de la cobla per fer altres tipus de conjunts?

Com vols dir?
· Posem per cas, Jordi Molina [tenora] que va a tocar amb una viola de roda...

Això té una explicació purament de supervivència personal. Normalment els músics de cobla es veuen obligats i condemnats a estar lligats tota la vida a una cobla, si pot ser de més categoria o de reconeixement comercial que no pas perquè així els permet de gaudir d'una tranquil·litat de tenir uns ingressos regulars. En el cas del Molina és un personatge que es va deslligar de la cobla en què estava i no va continuar l'esclavatge, en podríem dir, de ser un servent de la cobla i va decidir anar per ell. Llavors per arribar a finals de mes, em sembla a mi, es veu obligat a fer una sèrie de concerts i de coses que puguin estar dintre les seues idees o del seu concepte però moltes vegades crec que arreplega el que realment li ve perquè cal fer bullir l'olla. Del que un voldria fer al que et veus obligat a fer hi ha una diferència abismal, no?
· No veieu instruments com el flabiol, el tible o la tenora dins d'un altre tipus de formació?

Una altra història, els instruments de cobla. Els instruments de cobla són tarotes i dolçaines o gralles amb unes quantes claus per intentar fer una escala cromàtica. L'actual sistema de claus de la tenora està, més o menys, a l'alçada del que tenien els oboès a finals del segle XVIII o principis del XIX. És a dir, no han seguit ni han adoptat tot el tipus d'avançaments tècnics que facilitin el poder executar amb un instrument de fusta com fan ara amb els oboès, les flautes o els saxofons que han tingut una evolució que han anat incorporant claus i sistemes que et permeten d'executar amb una certa facilitat. Amb instruments així que no han entrat en aquesta dinàmica és com si es volgués anar per l'autopista amb un Ford model T. Una analogia. Com vols anar amb un trasto així per una autopista d'alta velocitat? El primer que s'hauria de fer per posar aquests instruments a nivell internacional és posar-los al dia del sistema de claus. Mentre això no s'abordi d'una manera valenta i directa tampoc farem res. Jo sóc oboista i als constructors de tenores els he portat oboès i els he dit: “mira això es podria adaptar a la tenora...”. Rara vegada m'han fet cas. Sempre m'han pres com un boig. Arriba un moment que dius “feu-vos-ho com volgueu, toqueu amb el que us doni la gana i us sembli” perquè tampoc vull estar trencant-me les banyes. Per què? Perquè no en facin cas? M'entens? Al món de la cobla cadascú llaura a la seua manera i passa l'arada al seu aire. Doncs, escolta, que segueixin fent això.
· En la construcció hi va haver un projecte de l'Institut d'Estudis Catalans [dirigit per Joaquim Agulló] per intentar millorar la tenora i que hi va participar Jaume Vilà [instrumentista de tenora].

Cada tenorista té els seus punts de vista. Uns volen el sistema oboè, altres el sistema tradicional. No es posen d'acord, uns volen tirar per aquí i els altres en lloc de pensar què és el millor pel desenvolupament de l'instrument. És la mentalitat general que tenim aquí: un món minat de capelletes. Arriba un moment que dius: “Ja us ho fareu” jo porto aquí quaranta o cinquanta anys lluitant per una sèrie de coses i a última hora tothom fa el que li sembla.
· Propostes com la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, la unió entre la Cobla La Principal de la Bisbal i l'Orquestra de Cambra de l'Empordà...

Això serà com la sardanova: va sortir, van fer uns quants concerts i es va apagar. No li veig cap mena de futur.
· No pot crear un repertori propi?

No, perquè el que estan fent és adaptar coses que ja existeixen. I, a més, jo com a compositor mai perdria el temps per escriure per a un maridatge d'aquesta mena.
· No us interessa aquesta sonoritat?

No.
· Per què?

Perquè és com voler barrejar oli i aigua. Són dos mons. Impossible. Una orquestra de cambra no pot suportar tota una cobla al damunt. A no ser que sigui per a un experiment! Però per crear un camí, no.
· La cobla normalment tampoc té instruments de percussió ni piano.

Jo crec més i he fet coses per tenora i orquestra simfònica, això sí. I m'ho ha tocat, fins i tot, en Molina. Perquè és un instrument que adaptes dins d'un altre que ja existeix però una orquestra de cambra i una cobla és com voler fer cohabitar gat i gos. No. Pot ser un experiment però no per crear un camí amb futur. Això és una 'sardanova'.
· Els discos de sardanova encara es ballen en exhibicions.

Amb disc sí però quina continuació ha tingut això? I quan va sortir semblava: “Bé! Ui! Això és el futur!”.
· Quin és el futur?

És totalment incert. Per manca de cohesió i d'idees. Que abandonin això de penjar-se medalles particulars cadascun i lluitar per una causa comuna.
· Tot i que la cobla no arriba als dos-cents anys com a formació tal com la coneixem avui en dia.

La cobla s'ha mantingut, es vulgui o no, gràcies a la sardana. I ara encara hi ha bastant demanda per a aplecs i actes d'aquest tipus però el futur d'això és incert perquè les noves generacions se'n van a les discoteques, com és lògic, i van vivint-ho d'una altra manera. El futur de la cobla el trobo incert. No es perdrà perquè sempre quedaran, com ara el ball pla i totes aquestes manifestacions que es ballaven abans i ara ballen els esbarts. Sempre quedarà alguna cobla per si hi ha alguna funció. En un futur immediat, jo ja estaria content si es mantingués.
· Quin missatge llançaria als alumnes que estan estudiant a l'ESMUC?

Que no s'enganyin. Que no s'enganyin a ells mateixos. Viure de la música sempre ha estat difícil però ara, en aquest moment, encara ho és més i molt més. Perquè s'han acabat les concessions a llarg termini. Abans encara podies entrar de funcionari, encara podies ser contractat de per vida. Ara ja tot això ja s'ha acabat. Ara es poden trobar que a una edat de quaranta anys se'ls acabi la demanda i hi hagi més oferta que demanda. Això cal no oblidar-ho mai.
· Això vol dir que ens quedarem sense música?

Jo fa uns trenta anys, devia ser al 76 o al 77, vaig ser convidat a donar classe a un centre d'estudis musicals que pretenia ser una resposta als nous conservatoris que hi havia aquí [a Barcelona], que eren el del Bruc i el del Liceu. I allà van ser convidats mestres que venien de l'estranger... I jo vaig ser convidat, i em vaig animar a entrar, a fer de mestre d'oboè i harmonia. I, finalment, els vaig dir als deixebles: “Escolteu, això d'estudiar música, no us enganyeu, té una sèrie d'inconvenients. Si espereu una regularitat i una seguretat a la vida, no ho busqueu al món de la música”. I, escolta, em van dir a veure si estava boig, que "per què els deia allò”... Fins i tot em van trucar de la secretaria dient-me que “escolta, que això no se'ls pot dir als deixebles”. I jo els vaig respondre: “Oi que aquí esteu formant músics? Oi que s'ha de formar el músic perquè pugui afrontar professionalment amb tots els problemes que es pugui trobar davant d'un paper? Això també entra dintre de la formació d'un músic, trobar-se que no troba feina i que ningú li'n doni. I, per tant, que, això, també se'ls ho havia de dir”. Total, que em vaig endur un bon reny. Doncs, al cap d'uns anys m'havia trobat amb antic deixebles meus i em deien: “Escolti, mestre, quanta raó tenia amb allò que ens explicava i ens deia sobre la música”.
· I qui farà la música?

[Amb sornegueria] Ja ho faran els polonesos, ja ho faran els txecs, ja ho faran els alemanys i els austríacs, que són els que ho fan bé.
· Ho fan millor que els d'aquí?

No però és que d'entrada només que et diguis Johannes, Petrus, Peter o això ja ets més bo. Ja ets més bo. En canvi, si et dius Josep, et dius Joan, et dius Andreu o et dius Pere, no ets bo. T'has de dir Peter. Aquesta és la filosofia de tot això.
· Us veig desanimat.

Desanimat, no. Però molt desencisat després de tants anys de professió, sí. Molt desencisat. Això de la música és un món de màrqueting que funciona a base d'un personatge que aparegui als mitjans. Tant li fa que estiguis més ben preparat o menys. Has de ser un Van Gaal.
· Això ens ho retrauran les generacions futures?

Ui, sí! Jo crec que encara costarà molt que el poble reaccioni i s'enfronti a tot això i faci una revolució, que vindrà algun dia. Com en la Revolució Francesa, fins que el poble no es vegi amb ganes d'enfrontar-se amb la monarquia existent, això no passarà. Això passarà, des d'un punt de vista cultural, quan la gent se n'adoni que tanta història de gent de fora tampoc aporta res de bo i, llavors, comenci a valorar gent d'aquí com ha passat amb el Guardiola. Potser és el primer pas.

[Foto: Lluís Franco]