ALBERT FONT-TARRÉS / Lleida
03/10/2009
“Potser algú de vostès s’esperarà que balli una sardana tot sol... o que faci un pilar... No ho faré. Sobretot perquè no puc”. Així va començar el seu discurs de recepció del guardó davant d’un Auditori Enric Granados ple per al lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2009, que per primer cop atorga el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. El jurat va valorar la seua tasca en l’anàlisi de les llegendes, el teatre, el circ, la música tradicional i el calendari festiu. El que ell va definir com: “un apreciat treball societari i d’educació ciutadana que per desgràcia encara avui és observat amb massa indiferència, i un cert desdeny i tot, en massa sectors intel·lectuals i polítics del país”.
- Algun cop heu parlat d’una ‘missió evangelitzadora’ que fan algunes entitats i federacions sardanistes, entre altres.
Et seré molt sincer i et diré a qui em referia: la confederació d’agrupacions de cultura tradicional catalana. Això és una absurditat perquè, al final, qui dirigeix una confederació de federacions no sap què hi pinta a la cultura popular. Què hi fa aquest individu o individua? Són els que van a la Generalitat a buscar diners per donar-los a un tercer i repartir-los? La cultura popular, el folklore - a mi ni una ni l’altra paraula no em fan cap nosa-, és una activitat de cada dia, de la gent que ho fan perquè els agrada i s’ho passen bé, perquè és gratificant de fer-ho i forma part de la seua vida.
Si són una colla sardanista, cal que s’espavilin perquè algú pagui les cobles perquè són cares, ho fan la mar de bé, és el que s’ha de fer.
Ara bé, aquestes associacions de tercera i quarta representativitat és el que jo no entenc què hi fan i crec que, a més a més, no van bé per a la cultura popular.
- I reinterpretacions com les de Pau Riba?
Insisteixo, els costums i les tradicions estaran millor en les mans del Pau Riba, que és una persona molt sàvia i culta encara que ell vesteixi com li dóna la gana, que segons a on.
- Com veieu el procés per declarar la sardana com a dansa nacional de Catalunya?
Crec que és en perjudici de la sardana. No hi ha d’haver una dansa nacional, hi ha d’haver danses nacionals. Si declarem la sardana com a dansa nacional de Catalunya, que ho podem fer i no hi estaria pas en contra, després què declararem la botifarra amb seques, i no és broma, com a plat nacional de Catalunya? I després què? Al final tindrem tantes coses nacionals de Catalunya que potser haurem gastat i deteriorat els termes ‘nació’ i ‘nacional’ i se’n fotran de nosaltres.
La sardana és una dansa important, sobretot musicalment és una consecució molt gran. Però què coi hi guanyarem? Que els del Baix Ebre diguin que la jota també es declari dansa nacional? On arribarem amb aquesta cursa?
- Eudald Carbonell [Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica 2009] ha escrit que la sardana podria tenir un paper clau en la integració de nouvinguts.
Sí, i els castells... i la sardana, clar que sí! Sempre ho ha estat la sardana, no és que ho pugui ser ara. A Vilanova [i la Geltrú], que és on he viscut gairebé sempre, les colles sardanistes estan plenes de gent que han vingut d’altres bandes. Sempre ha servit la sardana. Però han servit la sardana, els bastons, els castells... qualsevol activitat popular divertida i que a qui hi participa ajuda a sentir-se part d’aquella comunitat.
- Sou membre dels ‘Altres andalusos’.
Sóc de pare andalús però jo sóc català. Qui em va dir que ho era va ser mon pare. Una vegada els nens de l’escola em van preguntar d’on era i jo li ho vaig preguntar al meu pare i ell em va dir: “Nen, tu i jo som d’on ens guanyem les garrofes”.
- Com veu un país que pot tenir un president nascut fora i un Premi Nacional de pare andalús?
És un país que funciona. Un país que apartés seria etnicista. Com ho és Espanya, que no hi ha manera que tingui un president català. Catalunya no n’és, ho assumeix tot. Jo no he tingut cap problema per tenir mitja família andalusa.
- Però sí amb la ‘Federación de Entidades Andaluzas en Cataluña’ (FECAC).
Amb la FECAC, evidentment, perquè són etnicistes. Diuen que allò andalús és el que diuen ells. La meua família andalusa, els meus oncles i les meues tietes, no hi ha anat mai a allò [la ‘Feria de Abril de Cataluña’] i a més a més diuen que és ridícul. I és veritat que ho és perquè és l’Andalusia del franquisme, de l’espanyolisme de pandereta. Directament desprestigien la cultura andalusa, que és bastant més important que aquella bajanada que fan. A més a més sabem que és un gran negoci per al senyor [Francisco] García Prieto i res més.
- Des de la Federació Sardanista de Catalunya s’han queixat que es dóna més diners a la FECAC que no pas als actes sardanistes.
Sí, es donen més diners a la FECAC que a una infinitat de coses.
- A què es podria deure?
Un sector ampli de polítics no saben a quin poble governen. I creuen que els originaris d’Andalusia els votaran més per donar suport al negoci muntat, la qual cosa és mentida. La gent no vota en funció d’això sinó d’altres variables. S’ha fet des de [Jordi] Pujol, que és una de les persones que va ajudar a crear les ‘casas regionales’ i la mateixa FECAC. No és una cosa que jo denunciï, ho ha dit ell mateix. I després ho ha fet el PSC, amb el col·lectiu Crisol. I ara ja hi estan tirant gairebé tots: ara ja hi han federacions de magrebins, de llatinoamericans... Per voler donar veu a tothom, acabaran dividint, sense voler, el país en ètnies. I el país no està per això, ni molt menys.
- La integració es fa a partir de menjades típiques de diferents llocs?
Això és una bajanada. La millor manera per integrar les persones és que tinguin treball, casa i escola, d’aquesta manera sí que es fa. La resta acaba separant-les.
[Foto: Albert Font-Tarrés /
Bienve Moya durant el parlament de recepció del Premi Nacional]
