dijous, 15 d’abril de 2010

Cesc Gelabert: “Si hi ha variants en la música, per què no en el moviment?”

[Versió ampliada de l'entrevista publicada a SARDANEJANT (15/04/2010)]


CESC GELABERT / Ballarí, coreògraf i director


ALBERT FONT-TARRÉS / Barcelona
Assegura que el seu paisatge favorit de Catalunya és el Montsec. Ben aprop hi té arrels familiars, a Vilanova de Meià (Noguera). El seu prestigi en la dansa contemporània li ha valgut el Premi Nacional de Dansa (1983 i 1997) i més d'un premi Max. El govern espanyol també li ha entregat la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1994) i el Premio Nacional de Danza (1996). El visitem. Un col·laborador seu ens obre la porta del local on s'experimenten les produccions de la companyia Gelabert-Azzopardi i ens atén mentre el ballarí s'acaba de dutxar. Tot just ha acabat un assaig. Mentre es canvia, sentim que el seu ajudant li repassa exhaustivament la història de la sardana. Un cop enllestit ens saluda i ens convida a seure davant d'una taula, damunt la qual hi ha un petit munt de llibres de referència sobre el fet sardanista.
- Ja és conegut el 'solo' que heu interpretat en més d'una ocasió sobre la sardana Enyor, de Ricard Lamote de Grignon. Com va sortir?
Va sortir d'una iniciativa del programa Nydia de TV3, amb en Jordi Lara. Ells em van 'enredar' per fer aquesta operació amb motiu d'uns premis nacionals de Catalunya. I vaig fer aquest invent. Allò és una operació que algun dia continuarà. És un tema del qual, desafortunadament, no en puc parlar però va ser la primera vegada que vaig ballar una sardana. Ara precisament estic aquí... [Mostra la pila de llibres]
La sardana és una dansa de la qual tenim una visió només d'ara, ens hem oblidat del seu naixement, de les seues arrels. Coneixem la versió més codificada, per l'èpica, en el fons. Em va fer gràcia fer aquest primer intent, que el vaig fer molt amb l'instint però crec que ha resultat interessant i, curiosament, ara m'ho corroboren quan parlo amb estudiosos de la sardana.
El que passa és que és un procés en el qual estic treballant de cara al futur i ara en aquests moments molt no en puc parlar. Aquesta sardana que vaig fer jo sol ha resultat molt agradable, a la gent li ha agradat, veig que ha creat imaginari... fins i tot, gent del folklore m'ha dit que els ha suggerit coses. I he tingut l'oportunitat de ballar-la, l'últim dia, per la Diada, per exemple. I notes que quan la gent ho veu passa alguna cosa. Amb la dansa contemporània encara hi ha un estereotip malentès, la gent vol saber què volen dir les coses. En canvi, amb la sardana ningú que l'ha vist ha gosat de preguntar-me què vol dir una sardana. A tots ens vol dir alguna cosa. De fet, una sardana vol dir moltes coses, quan estudies la seua història ho veus.
- Llavors la pregunta és: què sentiu ballant-la?
Per a mi allò interessant de la dansa és precisament la seua abstracció. Quan tu vius ja estàs vivint coses sinó li poses una paraula... Si jo em poso davant teu i tu em vols explicar un viatge que has fet i tot el que t'ha passat, si no poguessis utilitzar les paraules ni les fotos ni la pantomima, tu m'acabaries transmetent una sèrie de coses, no? La dansa no és narrativa per ser, el que passa és que avui en dia pots combinar-la amb el que vulguis.Tradicionalment es combinava amb pantomima i amb decorats figuratius. Més endavant, ha aparegut el vídeo. Avui en dia pots utilitzar el text i pots fer el que vulguis.
En sí la dansa és simbòlica però no vol dir que sense sentit no tingui sentit. Per mi la dansa és evitar el cos amb el cor i la ment. L'important és com evites el moviment, aquest evitar el moviment és donar-li sentit. Aquest donar-li sentit és el que la fa transcendir, que fa que a algú altre li pugui arribar.
És el mateix que fa que estiguis convivint amb una persona i per tu estigui ple de significat, a vegades, una carícia, un córrer amb algú, un llançar-se junts en una piscina, un estar asseguts mirant un no-sé-què, un jugar amb els companys amb un skateboard... Hi ha deu mil coses que estan plenes de sentit. I depèn de com ho estàs vivint, quin tipus d'imatge, què estàs vivint per dins amb la teua ment, la teua imaginació. I al mateix temps quina emoció t'està produint.
Per mi ha estat maco fer aquesta sardana, la fas en el marc d'una Diada i veus que això crea una ressonància. Si estigués fent-ho davant d'un grup d'estonians potser no els diria res o potser els diria el mateix que quan nosaltres veiem una dansa japonesa, que tampoc és que les entenguem moltes coses però no deixa de fascinar-te. En canvi, si els espectadors són un grup de catalans, hi ha unes repercussions que són diferents.
- Per què Enyor?
Volia que fos una sardana de concert i no que fos de plaça i em va agradar. En vaig sentir vàries i em va agradar aquesta de Lamote de Grignon. És una mica impressionista i per ballar-la jo sol no podia ser molt potent.
- Amb què us vau basar per fer la coreografia?
En aquest cas, està feta amb l'instint. Està basada amb el que per mi significa la sardana transcrit a un altre territori. Si indagues en la història de la sardana no és com la que hi ha ara, era una cosa molt més rica i molt més variada.
Curiosament, abans era una cosa que es feia servir com el hip-hop de l'època. El que passa és que ara se'ns ha quedat amb una forma que correspon a principis del segle XX i s'ha quedat així. Fixa't amb música la de variants que hi ha de sardanes, per què no es pot fer també variants en el moviment? Respectant l'esperit del que és.
- Creieu que hi hauria d'haver coreògrafs a les places o als grups sardanistes?
Per mi la sardana és una cosa que hauria d'agafar una embranzida, podria agafar una esbranzida nova i podria agafar més varietat. Però perquè pugui passar això és un procés complicat, social... No sé si passarà. No sé si passarà perquè la gent jove ja comença a mirar cap a una altra banda. La gent jove ara està més amb el 'hip hop', que és la dansa actual del moment. No sóc un mag i no sé què passarà però es necessita la gent jove. La sardana la van fer la gent jove en el seu moment.
Després la Renaixença la va codificar però en el seu esperit original, segurament, va passar per moltes fases. Per què no es pot obrir ara una altra vegada a altres coses? Però clar, això és una cosa de consens social que no és fàcil i que no depèn d'una sola persona. La meua feina, que no sóc un especialista, pot ser aprofitar la meua ignorància per, des del meu respecte i la meua intuïció, intentar aportar una sèrie d'idees que després algú pot recollir d'una altra manera.
- Les colles sardanistes tenen la modalitat de punts lliures en què mantenen la rotllana i fan passos diferents. Això és el que caldria?
Penso que s'hauria d'anar una mica més enllà.
- Deconstruir la rotllana?
No ho sé. La meua resposta a això serà aquest procés que estic fent ara i no t'ho puc dir fins que hagi arribat al final.
- Però caldria mantenir el cercle?
Crec que no. Originalment no era un cercle, per exemple. Per mi no és sacrosant el cercle. Jo crec que el maco és jugar en fer-lo i desfer-lo. Aquesta és la meua visió en aquests moments.
- Pot sorprendre que algú que actua a l'estranger i que faci una cosa molt més local.
Jo no hi tinc cap inconvenient. Sempre he defensat el que és una diversitat informada. Nosaltres tenim la sort i el desavantatge de ser una unitat cultural relativament petita inserida en molts mons. Penso que no hem de tenir por, estar informats, parlar llengües... però al mateix temps mantindre la nostra diversitat, informada. Com a coreògraf és el que he fet. He viatjat, segueixo viatjant perquè m'interessa molt saber, per exemple, el que fan els japonesos.
Ara estic en un projecte al Japó, doncs, m'interessa molt saber què estan fent els japonesos. O a Berlín, Nova York o a Bolívia o a on sigui. Al mateix temps sempre he intentat tornar aquí que és el meu lloc geogràfic, on m'ha posat el meu destí. Intento donar respostes que em surten a mi des d'aquí. Jo crec que això és l'interessant de la vida. És com una biodiversitat. Hi han organismes però aquests organismes quan s'adapten a llocs diferents agafen colors diferents però si aquests organismes queden tancats, aïllats, arriba un moment que és un procés d'autodefensa que acaba amb una degeneració. La puresa s'aconsegueix d'una manera dinàmica i no d'una manera tancada.
Ets un interlocutor que et situes al teu lloc i jugues a això: a allò universal i a allò particular, i aquí és on hi ha la vida, perquè tu reps i dónes. En canvi, si només et quedes en una sola banda: és a dir, si només fas les coses que estan més de moda, pel Youtube i per tot el món i només et dediques a aquestes quatre coses que ressonen per tot el món, arribarà un moment en què tothom farà el mateix. Tot serà igual. I això no funcionarà. A més, la pròpia vida ho començarà a variar, això serà momentani.
D'altra banda, si només ens quedem en allò local, no volem saber res del que passa més enllà, només ens dediquem a defensar-nos... tampoc. Hem d'estar en un entremig, i si entremig desapareixem, és un risc que hem d'assumir. Per mi no tenim el patrimoni de res, l'important és la vida en gran.
Trobo que val la pena ser català en la mesura que contribuïm en la riquesa general. No al revés, que la riquesa general estigui al servei de ser català. Això no tindria cap sentit. Crec que en el fons no és tan complicat. Després és implementar-ho en la vida, en tots els factors que hi han. I és difícil que les persones ens poguem posar d'acord.
- Parleu de diversitat. A la dansa potser no sempre es té en compte la diversitat funcional, com ara les persones amb ceguesa o que van en cadira de rodes...
En aquest sentit tinc pocs límits. Mira, mentalment, no hi ha blancs i negres. Per exemple, hi ha una dansa com a vida, que seria evitar el cos amb el cor i la ment, que és una cosa bàsica i que es pot fer vivint normalment. I això amb manifestacions formals diferents ho pot fer tothom.
Una persona que sigui cega, una persona que tingui una petita dificultat física o una persona que, per exemple, tingui una paràlisi i tingui una meitat del seu cos que no li funcioni bé per a ella això és una aventura fascinant perquè vol dir tornar a treballar per crear sinapsis neuronals que li permetin portar el seu cos. En aquest nivell, per mi no hi ha cap problema. A més, tot cos és un handicap, no existeix un cos perfecte. Jo tinc un cos ple de dolors, que passa per uns óssos... no és un cos virtual.
Si ho portes més cap al límit pots arribar a un Hopkins o a un senyor que està amb paràlisi i només pot moure les parpelles. Però ell pot viure això igualment. Una altra cosa és quan això ho passes a convertir en una forma d'art. Per mi, passa a ser un art quan és un somni compartit en estat de vigília. És a dir, quan es converteix com un somni, és compartit i, a més, despertes. Per fer aquest pas, el normal és que ho faci gent que té el màxim de possibilitats respecte al moviment perquè té més opcions però no necessàriament. Hi han sempre les excepcions.
Jo he fet un espectacle amb persones amb dificultat d'aprenentatge: autistes, síndromes de Down, gent que ha tingut dificultats d'oxigenació a l'hora de nàixer... i vam fer un espectacle que per mi era absolutament meravellós. Però, per exemple, no l'hem pogut portar de gira per una qüestió d'intendència: cadascun d'ells necessitava un cuidador i llavors resultava molt car i molt difícil i no l'hem pogut bellugar. No és molt pràctic si vols oferir-ho a la gent. Es pot fer però en ocasions més puntuals, o per idees precises o per projectes específics, hi pot haver una persona que tingui una idea que pot haver-hi una persona amb cadira de rodes que ho faci millor.
En general, un ballarí és com un Ferrari, un 'pura sang' del moviment i agafes les persones que tinguin el màxim de flexibilitat. Si el que tu vols és portar uns pesos d'un lloc a un altre el que fas és agafar una persona que sigui forta, busques les persones més preparades. Si el que vols és organitzar un ordinador, agafaràs persones que els agradi les matemàtiques, que dominin la programació... que són els que ho poden fer.
- Veig que esteu estudiant la història de la sardana i heu dit que esteu treballant en un projecte que s’hi relaciona.
Un projecte del qual no en puc parlar ara perquè és un projecte futur. I no en puc parlar fins que no es faci públic.
- Per als propers mesos, anys...?
Més endavant. Trigaré temps en fer-ho però ja hi estic treballant però no puc parlar-ne fins que es faci públic. És una correcció formal.
- Podem saber qui ho promou, qui ho produeix?
No, no. No ho podeu saber fins que ho diguin els que ho promouen. No em pertoca a mi de dir-ho.

[Fotos: Albert Font-Tarrés]