dijous, 28 d’octubre de 2010

"Em sorprèn que no es tracti la sardana com el jazz o el flamenc"

JOSEP MARIA CASASÚS / Degà de la Facultat de Comunicació de la UPF
ALBERT FONT-TARRÉS / Barcelona
Ens rep al seu despatx de catedràtic de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Hi sona Catalunya Música de fons. El membre número 151 de l'Institut d'Estudis Catalans se'ns presenta com un melòman. Una petja del seu pas per l'orfeonisme. L'estudi i la reflexió sobre la professió li han valgut premis com l'Avui d'articles periodístics (1979), el Xarxa (1980), el Carles Rahola d'assaig (1986), el Gaziel (1986) i el Josep Vallverdú d'assaig (1987). Qui ha estat cofundador i president de la Societat Catalana de Comunicació i de la 'Sociedad Española de Periodística' ens té preparades les còpies de dos documents: la seua classificació personal de corrents i compositors de sardanes, amb alguns dels seus temes clau, i una 'Sardanoteca'. “Amb 18 o 19 anys” feia crítica musical de sardanes per a la revista 'La tenora' del barri barceloní de les Corts. La secció es deia 'Sardanoteca'. Als seus 66 anys. I ens rep amb una classificació d'estils i compositors del gènere.
· Sou el 'culpable' que el Servei d'Atenció a la Comunitat Universitària de la UPF hagi ofert un curs de sardanes.

Efectivament. No sé com em va arribar que una alumna nostra era dansaire de colla [Ona Estapé, de la barcelonina Maig], em vaig posar en contacte amb ella i li vaig dir: “escolta, per què no organitzem un curs?”. Ella es va engrescar i va tirar endavant la programació.
· Ni a la primavera ni ara ha tingut el mínim d'inscrits que demana el SACU. Es tornarà a oferir?
Intentarem que sí.
· Com ve aquesta afició per les sardanes?
Els meus pares eren sardanistes i la meua germana, també. Mai vaig ballar en cap colla. Sé ballar, comptar i repartir i intento fer un estil estàndard... però m'agrada molt la música. La música de sardana m'agrada molt. Crec que ha estat menystinguda, a vegades, pels mateixos sardanistes i pels mateixos músics de cobla. És cert que ara hi ha una generació d'instrumentistes de cobla que són molt divulgatius però això ha costat molt que hi hagués algú que parlés de la sardana com hi ha gent que parla del jazz o que parla del flamenc. Així com el flamenc i el jazz tenen crítics d'estil, d'escoles i de músics, la nostra, que és una música equivalent, popular; resulta que mai s'ha fet aquest tipus de literatura sobre les sardanes. I això ho trobo a faltar. I jo de jove vaig intentar fer-ho.
· A què es podria deure?
No ho sé. És una cosa estranya. No entenc perquè els programes de música de sardanes de ràdio i televisió, que és on es podria fer més aquest tipus de feina, no s'assemblen gens als programes dedicats al jazz o al flamenc. Allà veus que hi ha crítics que saben entusiasmar la gent a escoltar la música, perquè saben trobar l'adjectiu adequat per descriure una melodia, una sensació... Per què no es fa? Potser perquè no hi ha hagut plataformes. Potser cap emissora de ràdio s'ha atrevit a donar un espai dedicat a això o cap diari considera que cal. Es podria comentar un premi com 'La Sardana de l'Any' igual com es fa amb obres de teatre, de cinema o espectacles de circ, de varietats o de 'music hall'. Potser és culpa dels mateixos que podríem fer-ho, que no hem pressionat prou perquè es fes o perquè des del 'món sardanista' no s'ha fet una demanda per a aquest tipus d'espais. Em sorprèn que no hi hagi algú que parli de la sardana com es fa amb el jazz o el flamenc.
· Entrevistant Montserrat Juvanteny, qui va ser la responsable de sardanes del Diari de Girona, es queixava dels errors publicats per periodistes i afirmava que caldria que hi hagués una assignatura sobre cultura popular a les Facultats de Periodisme.
Sí, evidentment. Sí, sí. Jo he començat amb el curs de sardanes.
· Sí però la seua idea seria una assignatura dins del pla d'estudis, per donar eines per formar futurs periodistes i comunicadors de l'àmbit.
Sí. [Fa una pausa] Això tractarem...
· Hi ha la voluntat?
Hi ha la voluntat però falta que hi hagi interès per a això. Crec que els periodistes i els comunicadors hauríem de fer una estratègia comunicativa de la sardana. Estratègia cap a dins i estratègia cap enfora, amb diferents segments de públic.
· Falten gabinets de premsa?
És possible però jo crec més en fer un pla estratègic.
· Com seria?
Quins són els punts dèbils i quins són els punts forts? Tant de la sardana com a fenòmen i un altre de la seua comunicació. Fer un catàleg i establir: els punts dèbils, com els podem superar? I segmentar-los...
· Qui l'hauria de fer?
S'hauria de demanar una subvenció a la Generalitat, no?
· Ho haurien de fer els periodistes que ens hi dediquem o la Federació Sardanista de Cataluya, la Unió de Colles Sardanistes...?
Home, crec que ho han de portar tècnics de la comunicació...
· I la iniciativa?
Crec que els tècnics. Els periodistes que us hi dediqueu us hauríeu de fer una trobada per a veure si en fem un primer esquema. Crec que us haurieu d'organitzar. Potser el millor és que algú o alguns facin un primer document, explicant com hauria de ser el pla i assenyalant quins són els punts dèbils i els punts forts...

[Foto: Albert Font-Tarrés]