ALBERT FONT-TARRÉS / Girona
Ha fet que el Diari de Girona hagi estat una de les referències de la informació sobre la sardana i la música per a cobla. Ha informat setmanalment sobre l'àmbit durant quinze anys. Sense tenir formació en Periodisme, ha aconseguit aixecar exclusives i publicar primícies. Ho ha fet bevent d'una experiència que la va portar a ser la cap d'informatius de Televisió del Ripollès. També va explicar la sardana i la cobla en un programa a Onda Rambla, 'La Principal de la Rambla'.
La seua tasca li ha valgut guardons com el Premi Dia de la Sardana als mitjans de comunicació 1997, de l'Obra del Ballet Popular, o el reconeixement de la Unió de Colles Sardanistes el 2000. El mateix anys, va rebre el Floricel-Rosa d'Or d'Anglès, “el que m'ha fet més il·lusió de tots”, reconeix.
“No tothom pot ser de Ripoll”, diu orgullosa tot i viure, des de fa uns anys, a Girona. De fet, el seu testament marca que el seu arxiu fotogràfic i d'altres documents siguin per a l'Arxiu Comarcal del Ripollès.
La seua tasca al Diari de Girona ha arribat al seu punt i final. Ens obre de bat a bat la porta de casa seua.
· Un cop vau escriure “ja tindré molta sort si, fins arribar a la meva jubilació, puc seguir parlant de sardanes al Diari de Girona”. En aquella ocasió, ho deieu perquè considereu que la sardana va minvant però ara ha agafat un altre sentit.
Matisem: no és que no hagi pogut sinó que no he volgut. Ha arribat un moment en què estic 'supercremada'. No és una 'rabieta' de l'estil: “avui m'han posat un disbarat i ho engego tot a pastar fang” sinó que ja portava molts mesos pensant-m'ho. Eren massa coses. Va arribar un moment en què vaig dir: “prou de signar coses que jo no he escrit”.
Estic de baixa per motius de salut i en els últims mesos anava fent la pàgina des de casa però jo no ho posava sobre maqueta. Si qui ho fa no coneix el tema i s'ha d'encabir tot un material en un espai concret, s'ha de retallar i entenc que es pugui produir algun error però si et fixes una mica amb el que llegeixes... es pot fer la feina mitjanament bé. I m'he estat queixant d'això.
· Al juny ens va arribar que deixàveu la pàgina per una suposada jubilació que vós mateix ens vau negar. Ara hem parlat amb el director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, per saber la seua versió: “va plegar per motius personals, va ser una decisió seua i no del diari”. I afegeix que respecta “les decisions dels col·laboradors”. També explica que “vam estar un període sense pàgina de sardanes fins que vam trobar en Robert Roqué disposat a fer-ho”.
Clar, és que no pot dir res més. Però quan jo he reivindicat que s'havia de controlar una mica més qui maquetava la pàgina de les sardanes i que s'havia de vigilar una mica més, han sentit tocar campanes. De disculpes, moltes. Una de les errades més cèlebres és la de quan l'Escala s'havia de declarar Ciutat Pubilla de la Sardana: jo envio un titular que deia “Carme Callol, Josep Tero i Vicky Peña, missatgers a l'Escala”.
· I va sortir 'Missatge
Per favor! Que l'Avi Xaxu va morir el 1956. Hi ha dues maneres de treballar: vas a fer una feina perquè cobres un sou i treballes el mínim imprescindible per la feina que t'han encarregat o fer una cosa que sents molt, que portes dins, i de la qual en gaudeixes. Quan es fa des d'aquesta segona perspectiva, es fa des de la màxima serietat, no regateges esforços, busques treure coses que no ha tret ningú... i em consta que a Diari de Girona s'hi han tret moltes primícies que, fins i tot, ha recollit l'Infosardana [el butlletí de la Federació Sardanista de Catalunya].
· I tant.
I altres mitjans, com ara emissores petites de per aquí els voltants de Girona que...
· I no sempre citant l'autoria.
Exacte. Perquè n'hi ha que t'ho llegeixen textualment. D'altres tenen la decència de dir: “segons escriu Montserrat Juvanteny al Diari de Girona” o “segons publica Diari de Girona”...
· Quin és el problema que heu tingut amb el diari?
Les persones que treballen al diari no tenen ni punyetera idea del món de la sardana. No saben distingir entre una cobla i una orquestra, no saben què és una tenora i què és una trompeta, no saben si estan tocant amb un contrabaix de simfònica o amb un de cobla... Es publiquen tantes bestieses! Mentre a les facultats de Periodisme no hi hagi una assignatura en què s'ensenyi un mínim de nocions de la cultura popular, hi hauran disbarats.
El que no vull és arribar cada divendres amb l'ai al cor pensant “quina me n'hauran fet aquesta setmana”. Si tinc ganes d'escriure, tinc moltes possibilitats perquè m'ho han ofert diverses persones. Ja faré coses quan em vingui de gust.
· El diari no ha buscat una solució?
Diguem que n'hem parlat més o menys però si han acomodat molt i jo no he tingut les garanties que jo demanava.
Home! Amb moltes coses positives. Em quedo amb que he après molta informàtica. Només sabia fer anar un ordinador a nivell d'usuari. Amb premsa, he treballat amb Mac i amb Quark. He hagut d'aprendre a maquetat, a escanejar negatius de fotografies, entrar fotografies digitals, documentar-les... També he fet moltíssims contactes, he tingut l'oportunitat de conèixer molta gent, d'entrevistar-la, de parlar-hi, de fer moltes amistats... Això és molt positiu. M'han dedicat un piló de sardanes. Les he de comptar però em sembla que són catorze o quinze. M'han donat premis, he pogut gaudir de molts actes, m'han convidat a molts llocs...
· La valoració final és positiva?
La valoració és positiva però queda el mal gust de boca que hagués pogut fer una tasca molt més llarga, fins i tot, una vegada jubilada. Hagués pogut continuar escrivint a Diari de Girona si ells ho haguessin volgut així i hagués trobat més ganes per fer la feina ben feta.
· Com vau començar fa quinze anys?
Va començar per casualitat. Feia la corresponsalia del Ripollès per al Diari de Girona. Va arribar el dia de l'Aplec de [la sardana] de Ripoll i vaig demanar al director de llavors, en Narcís Planes, si em deixaria més espai per tractar de l'Aplec. I van anar venint un seguit d'actes sardanistes que els vaig fer igual. No hi va haver un moment en què em van dir “a partir d'ara et queda adjudicada aquesta pàgina” sinó que jo anava enviant coses i les anaven publicant.
El Diari de Girona, a la secció de 'Fets i Gent', ja tractava més o menys temes sardanistes però d'una manera lleugera perquè ho feien uns periodistes que tampoc tenien coneixements necessaris com per fer-ho gaire més aprofundit.
Llavors, compartíem pàgina amb la Francina Boris, l'entranyable Francina Boris, que ara ja està molt gran.
· La primera dona que va parlar a la ràdio en català.
Exacte. Ella tenia un espai d'opinió i jo la resta de la pàgina i, en un moment donat, ella va deixar de col·laborar amb el diari i se'm va adjudicar tota la pàgina. Aquests últims anys, al Diari de Girona hi compartia dos feines: estava a la recepció i la pàgina del diari. Això vol dir que jo treballava de dilluns a dissabte i el diumenge agafava el meu marit o el meu fill i anava a les ciutats pubilles, als concerts, als aplecs... Significava treballar els set dies. Si no ho portes a dins, si no ho sents, no ho fas. Alguna vegada els meus fill m'havien dit “deixa'ns una fotografia grossa perquè així veurem quina cara fas”. I el meu marit ha hagut de tenir molta paciència.
He gaudit molt fent-ho.
· “Dient les coses de la única manera que les ser dir: clares i catalanes”.
Clar, clares i catalanes.
· Sou persona de caràcter?
Sí...! Quan m'emprenyo vaig amb ganivet de punta. Hi ha una cosa que no l'he aconseguit pair mai: la injustícia. Potser perquè vaig tenir una mestra, la Mercè Català, que era una persona avançada al seu temps. A ella li dec que em va fer descobrir un piló de coses: la poesia -sóc una enamorada d'en Josep Maria de Segarra-, el teatre -em va portar a fer teatre a una agrupació de Ripoll... Aquesta dona sempre ens deia “la veritat us farà lliures”. I potser perquè m'ho van inculcar tant, que quan una cosa em fa mal l'he de dir.
· En els darrers quinze anys, heu vist cap evolució en l'organització d'actes sardanistes?
No. S'han posat concursos de colles improvisades, es fan arrossades... però es pràcticament el mateix. Recordo una vegada que l'Antoni Mas, president del Sindicat de Músics, em va dir que fa anys havia fet una proposta a la Federació Sardanista de portar la sardana a la Devesa de Girona amb una cobla juvenil, vestida de manera informal i donar-li un altre caire. Quan encara no hi havia en Bartomeu Duran de president. I li van respondre que no, que això era assassinar...
En la sardana, com a tot arreu, hi ha massa interessos creats, massa gent que seu a la poltrona, massa gent que tanca el cercle... Tot i que estem dient que la sardana és un cercle obert on hi cap tothom... Mentre hi hagi aquests problemes no podem anar bé de cap manera.
En la sardana, com a tot arreu, hi ha massa interessos creats, massa gent que seu a la poltrona, massa gent que tanca el cercle... Tot i que estem dient que la sardana és un cercle obert on hi cap tothom... Mentre hi hagi aquests problemes no podem anar bé de cap manera.
· En l'època de Joan Vidal i Gayolà?
Preferiria no dir noms. Li deien que això era assassinar la sardana. I si no comencem així... Mira, vaig estar mirant els actes institucionals de la Diada amb la Mare Nostrum fent punts lliures amb la 'Sardana flamenca'. Ho vaig trobar xulíssim. Doncs, l'altre dia vaig sentir a la senyora Marta Ferrussola [muller de l'expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol] a Catalunya Ràdio censurant l'actuació, que allò era fer malbé la sardana. Era una barbaritat per a ella. Si no hem d'evolucionar, quedem-nos escrivint amb el llapis...
· Trobeu que hi ha molt 'paraula de...'?
N'hi ha massa que pontifiquen. Quan parlant de la Cobla Contemporània vaig dir “fan de la sardana una festa”, em vaig trobar amb persones que em deien “però aquests el que fan són bestieses!”, amb els punts lliures, per exemple. Si fem com amb els burros que els posen... Sempre he posat un exemple, i l'he posat en diferents aspectes de la meua vida: quan anava a l'escola, primer em van donar un llapis, després un tinter i una ploma, després un bolígraf, les plomes estilogràfiques, les màquines d'escriure i ara, darrerament, un ordinador. Si m'hagués entestat a continuar escrivint amb el llapis com em van ensenyar la primera vegada, no hauríem evolucionat. Amb la sardana, i amb tot!, s'ha d'evolucionar.
