dimecres, 13 de gener de 2010

“Del que tens, n'has de treure el millor”

JUANJO GARCIA I MORA/ Capdanser

ALBERT FONT-TARRÉS / Lleida
“Fins que un grup de monitors va anar al meu col·legi classe per classe, quan tenia 15 o 16 anys, no vaig saber què era la sardana”. Ho explica meravellat el darrer Premi Rotllana de l'Agrupació de Colles Sardanistes de les Terres Lleidatanes (ACSTL).
Aquest lleidatà de 55 anys ha combinat la sardana amb la seua feina en una entitat financera i la seua passió per diversos esports. Fins al punt d’aconseguir el cinturó negre en dos arts marcials: el tercer dan en jujutsu i el primer dan en judo.
En sardanes, es pot dir que sent els colors: el blau, el blanc i el groc que actualment vesteix Remembrança, l'actual campiona de la Terra Ferma. En ple procés de reflexió interna, entrevistem el seu capdanser, l'entrenador.

- Ha complert diferents facetes, la majoria en colla: dansaire, revessaire de colla, revessaire individual, capdanser… Amb quina se sent més identificat?
Capdanser. És la que més anys porto fent i és la que més em crida. L’Eduard Segarra [actual conseller delegat del Lleida Bàsquet] la va portar molt de temps i quan va deixar la colla Remembrança perquè va plegar de ballar la vaig agafar jo, i des de llavors... Estem parlant d’uns trenta anys, no ho sé exactament.
- A més, fa les revesses de la colla i havia anat a concursos individuals d'aquesta modalitat.
És una cosa a més a més. La revessa va sortir fa molt de temps. Vaig començar fa uns trenta anys i escaig però la revessa es feia a Barcelona i no aquí. En aquella època vaig estar sis anys a Barcelona i amb el Llorenç Domingo, que havia portat colles al Grup Sardanista Montserrat, va sortir un dia de provar-ho. Ell amb matemàtiques, física i tot això era una fera! Molt bo. Es va començar a parlar de la revessa, de la revessa... però és curiós perquè sense que ningú ens expliqués com resoldre-les, vam encertar. Després, quan van fer cursets, vam dir: “Mira si la fan igual que nosaltres”. Són coses que vas estudiant, igual que la sardana.
Hi va haver una temporada que ens va enganxar molt i que anàvem practicant tant que va arribar un moment que només veure el tiratge ja vèiem quan feia cada tirada. Ara, ni recordar-me’n de res de tot això! Són coses curioses que en aquell temps t’hi enganxes i vas fent, vas fent i te les vas estudiant i trobes que “mira, les sardanes senars van cap aquí, cap allà, després van així...”.
El cuquet aquell... perquè el mètode ja el tenia però em faltava la pràctica. Més cap aquí, em va agafar un dia el Joan Castellà [màxim representant ponentí de la modalitat] i em va dir: “que està molt bé, que està molt bé” i em vaig enganxar una mica als Individuals. Però a mi el que m’agrada és ser capdanser, portar colla. Sobretot colla gran.
- La seua feina en una entitat financera ha ajudat en la revessa?
No.
- Pel càlcul.
No. La revessa que és una cosa que ara dóna resultat és una cosa que ve pensada de fa vint anys i escaig. No estic fent alguna cosa nova, sinó que estic fent-ho amb més assiduïtat i més pràctica. Simplement això.
- Prefereix portar colla gran i no tant colles petites.  És per no haver de fer tant de monitor i poder-se centrar en el ball?
No, perquè a mi m’agraden els resultats ràpids. He treballat amb nens en altres esports i tot és molt més lent perquè potser per ensenyar curts, llargs o qualsevol moviment necessites un temps, que és llarg. Si que et poses content quan ho comencen a fer bé però el meu tarannà és més de voler aconseguir resultats ràpids. I vull veure que quan ensenyo alguna cosa té uns efectes, no tant a llarg termini sinó més immediats. Això ho pots aconseguir amb gent més gran.
- En els dansaires quines característiques valora més?
Sobretot que tinguin disciplina, que sàpiguin complir amb l’assaig. Pensa que estem parlant de colla de competició. La competició es pot fer de moltes maneres. La colla Remembrança sempre hem intentat que surti mínimament bé. Per tant, necessites que la gent tingui una mica de disciplina, que vingui als assajos... Després hi ha altres coses, com ara l’estètica de la colla. Si poguessis escollir els dansaires... Però a Lleida t’has de cenyir al que hi ha: del que tens, intentar treure’n el millor.
- Quines característiques físiques van millor?
Com en molts esports, l’alçada és important però tenim el que tenim. Tenir uns dansaires amb una alçada igual, hi fa molt. I com més alçada, millor. En les noies, l’ideal és que no siguin més altes que els nois perquè estèticament no és bonic. Quan hi ha diferències d’alçada es pot ballar bé però estèticament no acaba de quedar tan bé. A la sardana de competició compta tot... és un ball!
- És més ball o esport?
Mmm. [Pensa]. Què entens per esport?
- Té una activitat física, té unes normes, un ens federatiu, té unes classificacions...
En principi, esport és qualsevol cosa que té competició. Per saber si és més esport o més ball o més cultura, s’ha de veure qui la practica, com la practica i quanta gent hi ha practicant-la. Crec que a la sardana hi ha moltíssima més gent que l’està practicant perquè li agrada sense veure-la com una pràctica esportiva sinó com una manifestació cultural. Només se la miren esportivament les colles que estan competint. Fins i tot les colles improvisades als aplecs! En aquell moment en què estan competint també estan fent un esport, tan si volen com si no. Jo crec que és una manifestació cultural, molt nostra, molt del país, molt forta però que té la seua vessant esportiva, que també està bé. És una cosa més.
- Algun cop ha fet de jurat. Què ha valorat?
Poques vegades n’he fet perquè em coicideix amb l’estar a la colla. Quan ho he fet, hi ha un reglament que s’ha de seguir. Intento treure’m del cap allò de: “Coi, l’estil de la colla no m’agrada”. Segons el reglament no he de puntuar l’estil sinó el conjunt, que tots puntegin alhora, que facin creuaments... Que facin l’aire cap a dalt o que el facin cap avall, això és estil de la colla i va a gustos. Ens podem trobar una colla que fa molt aire i perd el conjunt, llavors cal valorar què compta més. Si per molt aire que fas, queda desastrós...
És igual que en molts esports, al salt de trampolí o a la gimnàstica esportiva pots fer el que vulguis, ara!, com més risc posis més nota tindràs. Però si per haver-ne posat massa, caus, no serveix de res. A la sardana és igual, si es posa a fer molt aire, molt aire, molt aire... i això fa que la colla s’esfonsi totalment, que vagi fora de compàs, que cadascú vagi pel seu cantó... El primordial és que es vegi bonic, que es vegi estètic i ha de ser un conjunt de tot. Ho dic perquè a vegades sento: “És que l’estil d’aquesta colla no m’agrada”. Pot tenir el que vulgui, el que importa és el que diu el reglament que s’ha de puntuar.
- Porta una trentena d’anys amb la colla Remembrança i darrerament va quedant primera del Campionat de la Terra Ferma. Com valora la trajectòria?
[Pensa] La colla Remembrança està quedant primera però jo no voldria treure el mèrit a les colles que han estat per davant de Remembrança durant anys: com va ser en el seu moment Estanyina, d’Ivars d’Urgell, o la Clavellina, del Sícoris Club. Són colles que han ballat molt bé. Ara, en aquests moments, no hi són i hi ha Remembrança. M’agradaria que hi fossin! Per poder comparar si encara podríem ser primera. Fins a l’any passat, realment, de colles competitives no n’hi havia al Campionat de la Terra Ferma. I com que està fluixet, Remembrança també ha anat a menys. Els assajos tampoc són els mateixos perquè són en consonància al tipus de concurs que es fa després. Cal vigilar de no cremar els dansaires amb un assaig massa intens. S’ha de valorar d’alguna manera l’assaig que fas pel que pretens aconseguir-ne.
Estem en una vessant esportiva perquè hi ha una competició, a què anem? A que quedi bé, a fer espectacle... però cal parar compte perquè estàs portant un assaig molt fort, estàs demanant molt i la gent es va fent gran i es poden quedar pel camí. És llastimós però a vegades és així. Si el Campionat no ho requereix, afluixem una mica i així tindrem dansaires per més temps.
- Aquesta temporada us ha apretat la colla Xalem, de Bellvís.
Sí. La colla Remembrança es troba en un moment de replantejament. Xalem és una colla nova que ha sortit amb ganes; en canvi, Remembrança és una colla que ja porta temps, que va sortint i que costa una miqueta que la gent vingui als assajos... Si Xalem tira endavant potser és la motivació que li falta a Remembrança per rellançar-se. Però crec que el més important és que s’ha de fer un procés de reestructuració, potser li falta sang nova, no ho sé. S’ha de parlar i ho ha de dir el temps.
- Com a primera de la Terra Ferma, a Remembrança li tocaria anar al Campionat de Catalunya. Ho va fer una temporada però l’experiència no va ser del tot satisfactòria.
No, perquè hi ha l’obligació. És llastimós dir-ho però és així. Aquella temporada, entre els concursos de Lleida i els de Catalunya potser vam fer uns 35 concursos i la gent va acabar molt cremada. Es va plantejar que eren massa concursos. Si l’any té 54 caps de setmana, representava que gairebé només et quedaven lliures els caps de setmana de l’hivern. Vam començar amb moltes ganes, allò era una excursió cap allí i cap allà per passar el dia però va acabar la cosa que la gent estava tan cremada i cansada que era anar al concurs i tornar, anar al concurs i tornar. Hi ha colles que ho han fet durant molts anys. La Clavellina mateix, i la d’Ivars també. Però reconec que té molt de valor perquè crema molt i més avui en dia que la gent vol fer altres coses. Mira, el Campionat de Catalunya de Punts lliures s’ha hagut de reduir a un sol concurs perquè l’altre model era molt obligat. I ara que és a un concurs, hi ha un bon grupet de colles que hi va. Si baixen la quantitat de concursos a fer i es combinen amb els de les territorials, doncs jo suposo que hi hauran colles que hi aniran.
- Parlant de punts lliures, Remembrança sembla que els hagi deixat més de banda.
És que amb els punts lliures és primordial el poder assajar. Tens la colla Dolç Infern: amb els assajos que van estar fent per preparar el Campionat de Catalunya de Punts lliures es trobaven gairebé tots.
- Cap a on ha d’anar la sardana de competició?
Una cosa és cap a on crec que anirà i l’altra és cap a on voldria que anés.
- Cap on voldria que anés?
Que les colles anessin a més, que hi haguessin més colles, que poguéssim tornar a reempendre les competicions boniques, que és el poder veure moltes colles i cada cop són menys.
- Tot i així aquesta temporada hi ha hagut concursos amb 17 colles.
Sí, sí. Tant de bo tots poguessin ser així. Com n’hi ha hagut amb 17 també n’hi ha hagut amb tres o quatre.
- Com valora el Premi Rotllana?
Em va fer molta il·lusió. Crec que no tinc el perfil que s’acostuma a tenir per aquesta mena de premis, que és gent que ha sortit d’una entitat i ha treballat per la sardana en general. Jo sóc una persona que no he sortit d’un grup. Més aviat, d’una colla. I crec molt sincerament que si m’han donat aquest premi és per la gent que m’envolta, la bona situació actual del Grup [Sardanista Montserrat]... He vist molt clar que el que tinc, sobretot són una gent que està molt al meu costat... bons amics. Tinc clar que si no fos per això, a mi no me l’haguessin donat.

[Fotos: Albert Font-Tarrés /
Juanjo Garcia i Mora durant l'entrevista]