dissabte, 26 de febrer de 2011

Arribats al coliseu [Opinió]

Article sobre la importància que la Cobla Sant Jordi hagi estat designada finalista dels premis de l'Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música
M Clan. El nom d'aquest grup de pop-rock acapara l'atenció dels titulars sobre els finalistes dels 'Premios de la Música', que arriben a la quinzena edició. No és d'estranyar, és finalista en sis categories. També es parla de Joan Manuel Serrat, Dani Martín i Pastora Soler. No es fa estrany que cap d'ells aconsegueixi un reconeixement. Són part d'una estructura comercial, sense entrar a posar en dubte si la seva música s'ho mereix o no. Una de les veritables fites d'enguany és que, per primer cop, una cobla té aspiracions reals de guanyar el guardó al millor àlbum de jazz.
No sé si tothom n'és conscient del que ha aconseguit la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Veient els mitjans de comunicació del país, em sembla que no. I és veu, un cop més, la importància de tenir un mapa comunicatiu autocentrat i amb uns sistemes de producció que permetin veure el que fins ara era una anomalia. 'Amargós&Vidal: dues visions contemporànies de la cobla' s'ha situat al cantó dels treballs de Jerry González i Chano Domínguez, qui ja ha guanyat en dues edicions (1999 i 2000) i en va quedar finalista el 2007.
És una victòria. Independentment del que passi el 18 maig, quan es donaran els premis. I no és una victòria de fer volar coloms com alguns d'aquest sector els agrada fer. I és que s'uneixen un bon conjunt instrumental, un bon repertori, un bon enregistrament i un reconeixement.
La Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona està demostrant que sap treballar totes les àrees de la indústria cultural: tria de concepte, selecció de compositors, instrumentistes de nivell oberts a col·laboracions d'altres, producció de discos i d'un cicle a l'Auditori de Barcelona que busca ampliar horitzons, comunicació amb la premsa i a escala horitzontal a través de la pàgina web i de plataformes d'interacció... Li falten passos per fer per arribar al que fan conjunts d'altres estils però sí que ha aconseguit de crear un concepte de marca, de marca de qualitat. El públic sap que quan va a una actuació que han concebut íntimament poques vegades els fallarà.
'Binomis' ja es mereixia ser finalista dels 'Premios de la Música'. I a d'altres guardons. I per això li vam donar un reconeixement. De totes maneres, és ben curiós que el reconeixement arribi des d'un altre país. Per molt que entres els més de tres mil membres de l'Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música, de ben segur que, hi hagi alguns catalans, que tampoc vol dir gaire res.
Sigui com sigui, el guardó al millor àlbum de jazz té valor. L'han aconseguit grans noms: el cubà Bebo Valdés -cinc cops-, el català Carles Benavente -dos- o el dominicà Michel Camino, per exemple.
Hi ha efecte Amargós? No dic que no. Que les composicions del disc hagin estat elaborades per Lluís Vidal i per qui ha guanyat més cops el premi al millor arranjador (deu de les catorze edicions precedents), pot haver arribat a ajudar a trencar prejudicis dels més reticents. Tot i així, i no voldria semblar obcecat, repeteixo que 'Binomis' s'havia d'haver tingut en consideració l'any passat. Si no, jutgeu vosaltres mateixos. El podeu escoltar a Spotify.
Amb sardanes també es podria fer. Sembla que el reconeixement només ha de venir pels nous horitzons que emprenen algunes cobles o iniciatives amb tenora, tible o flabiol, ni molt menys. El reconeixement ha de venir per l'excel·lència. I en música, per la música. I amb la sardana es pot molt ben bé fer. Un bon disc és la suma de qualitat. Trobo que en aquest gènere es tira massa per fer discos amb títols dedicats a l'agrupació sardanista de torn o a una població concreta i monogràfics de compositors. No cal. O, més ben dit, també cal que hi hagi àlbums que tinguin un concepte, un discurs propi, que siguin pensats i que pretenguin aportar emocions, idees...
Tenim, per sort, un nombre abismal de partitures que va creixent constantment però, a partir d'això, fa falta una tasca de selecció per criteris de qualitat. Pel simple fet de compondre una sardana no pots ser considerat 'mestre', per molt que el moviment sardanista tendeixi a la mitomania. 'Mestre' és un adjectiu que cal reservar als bons. I, proporcionalment amb el nombre que hi ha, són pocs, molt pocs.
El reconeixement com a punta de l'iceberg. Que el disc de la Cobla Sant Jordi sigui finalista no només hauria de beneficiar la formació, caldria que tot el sector se n'aprofités del camí obert per mostrar la diversitat de productes de qualitat que s'estan oferint. Des de la cobla i des de la sardana. I ho separo perquè, per molt que la seva història ha caminat per camins paral·lels, són dos àmbits diferenciats.
La cobla toca sardanes? Sí, però pot interpretar altres estils. La sardana és tocada per la cobla? Sí però pot ser interpretada per altres agrupacions musicals o per instruments solistes que no en pertanyen. I la realitat ho ha demostrat i ho demostra, encara que és cert que són camins per traçar.
Amb aquesta edició dels 'Premios de la Música', de moment, ja s'ha aconseguit una fita. Ara falta veure si 'Amargós&Vidal' acaba fent esclatar tota la pirotècnia el 18 de maig al Teatre Arteria Coliseum de Madrid.

· Notícies anteriors: 
- Un disc de la Cobla Sant Jordi, finalista als 'Premios de la Música' (24/02/2011)
- Fins a 10 candidatures per als 'Premios de la Música' (21/12/2010)
- La cobla vista per Amargós i Vidal, dissabte (05/11/2010)
- Amargós i Vidal acosten la cobla al jazz (20/02/2010)