dimecres, 23 de febrer de 2011

"Crec que no hi hauria d'haver cap 'dansa nacional'"

 FERRAN RIERA I VIVES / Periodista
El programa Rodasons és, des del 1994, la principal finestra a les músiques d'arrel de Televisió de Catalunya. El seu director és també màxim responsable de la revista que el Grup Enderrock dedica al sector, 'Sons de la Mediterrània' -i ja ho era de la seva antecessora 'Folc'.
'A la plaça fan ballades' és una cançó tradicional de final tràgic que ha comptat amb múltiples versions des de la que van fer Miquel Gil, Lídia Pujol i Psàlite fins a la d'El Petit de Cal Eril o la que ha fet Xavier Baró en el seu darrer disc. Ara també és el títol del primer llibre d'aquest periodista barceloní de 53 anys. Una edició de Cossetània que porta per subtítol 'Una història de les músiques d'arrel'

· A la introducció avisa que “no és un llibre sobre la música folk ni els seus estils” sinó que “vol ser la crònica sobre un temps”. Quina ha estat la voluntat del llibre?

No sóc historiador ni musicòleg sinó un periodista que ha fet un llibre.
· S'hi nota una voluntat d'atraure el lector, amb va-i-ve de moments històrics i de temàtiques, amb una redacció amena...
Sempre que fas una cosa vols que sigui atractiva encara que és el primer llibre que escric, no hi estic gaire avesat. És un llibre molt subjectiu i en alguns moments provocatiu, si es vol.
· Dins d'aquesta provocació hi hauria una crítica, més o menys, velada a l'ús que s'ha fet de la sardana i la cobla.
No, velada, no.
· Certament, directa.
No carrego contra la sardana sinó contra l'ús, si es vol polític, que s'ha fet de la sardana. I, sobretot, en convertir-la en la dansa hegemònica s'ha acabat marginant, per acció o omissió, d'altres danses catalanes, com ara la mateixa jota.
· Al llibre hi expliqueu com als anys quaranta la sardana va “monopolitzar” tota reivindicació catalanista.
Sí, sí. És cert. Les ballades de sardanes eren un dels pocs llocs on es podien manifestar certa catalanitat. I, és clar, també es va aprofitar això.
· Actualment, creieu que s'hi manté aquell discurs catalanista però que a la pràctica no sigui així?
Home, les coses han canviat. En general, el món de la sardana ha estat molt poc receptiu a les propostes que s'han fet des d'altres àmbits de la música folk. Ara bé, durant els últims anys hem vist més com músics de tota mena – no només músics de folk sinó també de jazz, de clàssica... fins i tot de la cançó, del pop i del rock- que s'hi han apropat a la sardana i han fet les seves pròpies lectures.
· En aquestes mescles citeu el tenorista Jordi Molina.
Sí. Però el cas de Jordi Molina és, potser, al revés: ell ve de la sardana i s'obre cap a d'altres àmbits. Però és el mateix, és un trànsit que va-i-ve d'una banda i d'una altra.
· En el sector acadèmic, critiqueu que s'hagués rescatat d'aquest origen 'pastorívol' el flabiol i la tenora però que no es va fer el mateix, per exemple, amb la cornamusa. Creieu que encara s'ha de superar?
Crec que ja està superat. El que va passar en un moment determinat, al segle XIX, és que molts instruments d'origen rural no van entrar als conservatoris perquè se'ls considerava poc afinats o jo què sé. I, aquí, un d'aquests va ser el sac de gemecs. Afortunadament, però, des de fa anys s'estan recuperant moltes coses i crec que el sac de gemecs viu un bon moment.
· En diferents moments del llibre aneu dient que la sardana ha tingut un doble vessant entre un valor reivindicatiu i un punt d'acceptació per part del poder. Un fet que contempleu que es manté a Catalunya Nord. A la resta del Principat creieu que els poders públics continuen tenint la sardana com a bandera?
En certa mesura, sí. Potser no tant com abans perquè, com ja he dit, era una de les poques maneres de mostrar la catalanitat, però sí. Només cal mirar les programacions de les festes majors. A tot arreu hi ha sardanes, a tot arreu.
· Això ha estat fruit de l'èxit d'un moviment associatiu que s'ha conformat al voltant de la sardana i que no hi ha estat al voltant de la dolçaina o gralla, posem per cas.
Així com el món de la sardana des dels anys quaranta ha pogut teixir un moviment associatiu, que ha estat molt important; el món de la música folk podem començar a parlar de revifalla a finals dels anys 80, quan apareix el festival Tradicionàrius.
· Festival on us reincorporeu al fet tradicional.
Encara que ja coneixia el festival des del començament, l'any 1994 és quan passo a dirigir el programa 'Rodasons' al canal 33 i allà és quan em començo a especialitzar en aquest àmbit.
· El llibre recull una campanya ben actual, la de la Federació Sardanista de Catalunya per declarar la sardana com a 'dansa nacional de Catalunya'. Hi dieu: “la polèmica ja està oberta”. Quin és?
Que això no s'hauria d'haver plantejat.
· Per quin motiu?
No crec que una dansa com la sardana estigui en condicions de ser considerada 'dansa nacional de Catalunya'. De fet, crec que no hi hauria d'haver cap 'dansa nacional de Catalunya'.
· En un altre cantó del llibre hi escriviu: “Una nació sense estat està condemnada a ser un país sense música, sense música pròpia”. Anem cap aquest camí?
Home, sí. Mentre no siguem un estat, anem cap aquest camí. No es pot competir amb, d'una banda, tota la música anglosaxona i, d'una altra, la música espanyola i llatina. Són dos elements que estan competint en els nostres mercats amb una posició de superioritat que la minsa, la petita, indústria musical catalana.
· M'imagino que el llibre devia estar acabat abans però Lluís Puig hi té un protagonisme bastant important...
Sí, sí.
· Com veieu el seu nomenament com a director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC)?
És un bon amic, un bon company. Ell coneix tota la part de la gestió. Precisament, ell va començar amb tot això en una agrupació sardanista a Terrassa, també ha estat músic amb els Ministrils del Raval, també ha estat funcionari al Centre i ha estat un dels creadors de la Fira de Manresa i ha muntat i tirat endavant una empresa... És algú que coneix el que està passant i des de diferents punts de vista.
· El 2004 vau comparèixer al Parlament vós, Lluís Puig i Jordi Fàbregas per reclamar per a la música tradicional mesures en l'ensenyament, la protecció del patrimoni històric i la promoció. Encara podria ser vigent el que vau demanar?
Sí, en bona mesura, sí.
· Creieu que Lluís Puig anirà en aquesta línia?
Jo crec que sí. Com a mínim, no tirar enrere. Tenint en compte que aquest any hi ha retallada de pressupostos i aquestes coses.
· Quina és la visió que teniu del folk a dia d'avui?
Atenent sobretot al que ha passat a Catalunya -que als anys seixanta ja gairebé s'havia perdut la continuïtat- hem vist com poc a poc ha anat revifant, a partir de l'any 67 o 68, amb el Grup de Folk -que va és la primera experiència d'aquesta mena-, i, després, amb la lluita de només tres o quatre persones -no gaires més, eh?- com el Jaume Arnella, el Xesco Boix o Jordi Roure durant els anys setanta treballant, sobretot, amb el públic infantil a les escoles. I als anys vuitanta ja comencen a sortir alguns grupets amb, més o menys, una certa vocació professional. A partir d'aquests grups es crea el nucli inicial del Festival Tradicionàrius, a l'any 88... Veure tot el que ha passat aquests vint anys i escaig, que gairebé es partia de zero, i fins on hem arribat crec que és una epopeia que no es podia imaginar ni el més optimista. Queden moltes coses per fer -evidentment-, començant que hauríem de ser un sector musical considerat amb els mateixos criteris que qualsevol altre i, en bona mesura, no passa. El punt de vista positiu és que s'ha recuperat repertori, s'ha recuperat instruments, s'han recuperat danses, els festivals de música folk s'han escampat arreu dels Països Catalans... Cap a l'any 2000, per dir un número rodó, comencen a aparèixer grups de gent jove que no han passat les precarietats dels setanta o dels vuitanta -ja no parlem dels seixanta!- i que entren al camp de la música folk amb una nova visió més oberta, fent creació pròpia a partir de les músiques d'arrel i que entra en contacte amb les noves tecnologies. També cal tenir en compte moltes influències que ens han arribat de músics procedents de diferents músiques i cultures. Crec que amb tot això s'ha creat una amalgama bastant interessant que hauria de tenir més èxit comercial.
· La incorporació del jovent és conseqüència de la globalització?
Potser indirectament perquè ens afecta a tots però no deixa de ser gent que vol fer una música que l'identifiqui amb les arrels del seu país. Una música que pot ser tan bona o tan dolenta com qualsevol una altra però que és diferent perquè, senzillament, és la nostra.
· A més de Jordi Molina hi ha altres iniciatives innovadores al voltant de la cobla. És la línia que ha de seguir?
Pots seguir moltíssimes línies, aquesta és una altra i em sembla tan apta com qualsevol altra.
· El vostre llibre porta porta per subtítol “una història de les músiques d'arrel als Països Catalans”. Tot i així, us centreu en més en Barcelona però feu pinzellades a la resta de territoris. Creieu que hi ha prou connexions entre la música i el públic de les diferents parts dels Països Catalans?
Sí, sí, completament. I potser m'hauria agradat més insistir en aquest aspecte en el llibre. Crec que és un dels pocs sectors en què la interconnexió funciona perfectament. Tot i que, evidentment, no és el mateix viure a Catalunya que a les Illes i ja no parlem del País Valencià, que ara mateix estem veiem què està passant amb TV3, per exemple.

[Foto: Cossetània Edicions]