En l'imaginari popular el jazz ja no és només de Nova Orleans ni tan sols dels Estats Units d'Amèrica. S'ha internacionalitzat. Algú dirà que ja va nàixer amb les característiques perquè ho fos per la barreja entre els estils dels esclaus africans amb els dels colons europeus en un tercer continent que els acollia -per força, és clar.
No seria gaire atrevit de dir que la sardana és jazz i que l'Empordà és Nova Orleans. De diferències i de distàncies, les que es vulguin. Però hi ha elements en comú. Els dos gèneres musicals són fruit de la unió de sons. La sardana per molt tancada que la pintin alguns sempre ha estat bevent d'altres brolls, del salat Mediterrani però també de les òperes, les sarsules, els ballables... i, darrerament, de nous estils com, només per exemple, el propi jazz. La pròpia cobla, amb l'estructura i els instruments com ens ha arribat fins ara, no té més de dos segles. La dansa de la sardana també ha variat. I, això, en el món en què vivim és important de recordar-ho: som fruit de la barreja, la barreja ens ha fet el que som.
Hem estat intel·ligents: assumim dels altres, estem oberts a noves perspectives sense deixar de ser nosaltres, i així ha de continuar sent per no estancar la creació. No ho n'hem estat tant, de llestos, a l'hora de mostrar-ho i de mostrar-nos.
Internacionalitzar no és fer un minut o dos de demostració en un lloc que quedi bonic fer la foto i que quan es tanqui l'obturador de la càmera tothom torni a fer turisme. Internacionalitzar implica, de per si, una relació o fer mútuament alguna cosa entre agents de, com a mínim, dues nacions diferents. N'hi ha que només fan el primer i reben tot tipus d'atencions amb una tasca buida però, per sort, també n'hi ha que fan la segona opció.
Mentrestant, tenim els dirigents federatius del sardanisme organitzats obcecats en veure la declaració governamental de la sardana com a 'dansa nacional' sense gaires més objectius definits i ignorant que la sardana no és només una dansa -ni tampoc és només música ni tampoc és només dansa i música-, ignorant la diversitat interna del país i que la nació -amb el nom que sigui- per alguns que com jo va des del pla de Menorques (Baix Cinca), fins a la penísula de la Mola, a Menorca, i des d'Òpol i Perellós (Rosselló) fins a Guardamar (Baix Segura).
I si n'hi ha que volen la sardana com a 'dansa nacional', sisplau, no cal que argumentin que ja ho deia Josep Pella i Forgas perquè el 1883 la sardana feia no-res que havia sortit de l'Empordà.
En matèria d'internacionalització, sóc dels que pensa que cal ser el jazz. I és que si féssim un anàlisi DAFO -buscant les debilitats, les amenaces, les fortaleses i oportunitats- veuríem, de ben segur, que tenim un potencial que molts no s'imaginen -ni dins del sector- i que només falta ficar-s'hi. D'experiències se n'ha fet i han generat experiències ben positives, només cal preguntar-ho als que n'han estat protagonistes.
És cert que la internacionalització no és l'única via per on hem d'actuar perquè va de la mà del treball per donar a la sardana i la cobla un valor i un sentit actual. Fent-nos hereus del noucentisme, sí, però amb també amb prou maduresa com per no restar-hi lligats i actuar conscients que som al 2011. Seguint el rastre que estan deixant algunes grans cobles que estan fent una ingent feina en aquest sentit.
Cal anar pel món -i per casa- amb amb autoestima -sense supèrbia- i amb una mentalitat oberta per veure-hi més enllà del propi melic, fent-nos sabedors de la diversitat del propi país i d'arreu.
[Foto: NASA]
