diumenge, 26 de setembre de 2010

“No sóc la pubilla catalana”

NÚRIA FELIU / Cantatriu

ALBERT FONT-TARRÉS / Maó
Sempre que pot fa saber que és del barri barceloní de Sants. La seua vida l'ha dedicat a l'espectacle. Es pot arribar a molestar si li pregunten perquè dedica un llibre a la sardana. Afirma que la sent "molt dintre". Als seus 69 anys va d'una punta a l'altra col·laborant amb el programa 'Els matins' de TV3 i presentant el recull 'Núria Feliu recita les sardanes més populars'. Ahir, dissabte, ho va fer a la ciutat més oriental del país, Maó (Menorca), on l'entrevistem.
· Aneu per la sisena edició. Quants llibres heu venut?
No ho sé, molts. Molts perquè no paro. Volto molt per Amèrica, pels casals catalans, i vaig sempre carregada... però estic molt contenta perquè no hi era un llibre així, amb el CD recitant poemes. La gent es recorda més de la música que de la lletra i darrere d'aquestes sardanes hi ha lletres de grans poetes catalans. Com que ja fa uns anys que em dedico al món de la poesia, llavors vaig pensar en les lletres aquestes. I, realment, estic encantadíssima. Són precioses, són precioses.
· Al llarg de la vostra carrera heu recorregut bona part del món.
Pensa que l'any vinent farà cinquanta anys que pujo als escenaris, eh? Fent teatre, primer, i després cantant. I aquí estic a casa, fa quaranta anys que vinc a Menorca. El que passa és que tinc tots els amics... a Ciutadella i vaig molt a Ciutadella. Però sempre que m'han demanat jo estic a punt. A més, com que hi ha una resposta maquíssima de la gent, a tot arreu ve molta gent; a mi em fa feliç.
· Heu rebut un munt de reconeixements...
Sí.
· Podríem dir que sou la pubilla catalana?
No! No! No! Les 'pubilletes' són les 'pubilletes'. El que passa és que quan vaig començar fa cinquanta anys, eren moments molt difícils i complicats. No és que ara no ho siguin però ara hi ha democràcia i abans hi havia dictadura. I era complicat de cantar en català i una s'ha anat mantenint i una ha estat del 'morro fort' i amb la colla de la Maria del Mar [Bonet], del Raimon, del [Joan Manuel] Serrat... home, a mi em sembla que hem sembrat bastant, eh? Hi ha una florida de gent, tant de cantants com de poetes, fantàstica. Em fa una certa emoció, de debò. Perquè dius “no és broma cinquanta anys”. Les hem passat de tots colors, hem estat prohibits, ens han fomut... però som del 'morro fort'. I, ara, vinc aquí desinteressadament i ho faig amb tot l'amor del món. A Ciutadella, també. Quan hi ha un acte i em diuen “Núria, que recitaries...”. Doncs, recitem. Estic molt a disposició. És una manera de tornar el que se t'ha donat.
· Semblava que havíeu deixat de cantar però al recital us heu atrevit fer-ho amb alguns versos.
No... [Riu] Això corre sol, això va sol, aquestes cançons van soles. A part, quan vaig dir que em dedicaria a la poesia, quan vaig fer aquella festa al Liceu tan preciosa, no ho vaig fer perquè no pogués cantar. Jo ara em podria posar a cantar ara mateix perquè tinc l'instrument a lloc. El que passa és que les coses cauen pel seu propi pes. Crec que el que vaig fer cantant ja ho he fet. I amb la poesia puc anar a tot arreu, tot depèn només de mi. Aleshores, vaig a tot arreu dels Països Catalans. I m'ho passo molt bé, gaudeixo molt i ho faig sense cobrar res...
· A tot arreu on aneu repetint el format de l'acte: intenteu que hi hagi actuació de grups locals. És per buscar la proximitat?
No ho faig sola, sempre hi ha participació. O bé amb un grup d'havaneres, o bé amb una coral o bé... Sempre busco d'altra gent perquè, al cap i a la fi, és cultura popular. Vull dir que som de la mateixa soca i de les mateixes arrels, eh? Amb diferents branques però tu i jo ens entenem parlant. Això vol dir que hi ha una 'mare' aquí però té els fills amb uns modismes. Jo vinc aquí i em sento a casa, me'n vaig a Mallorca i exactament el mateix...
· El novembre passat vau rebre el Premi Rotllana de la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida.
I tant! Hi tinc molts amics per allà. M'agrada la manera de ser d'allà. Et diuen les coses com són.

[Foto: Albert Font-Tarrés]