És jazz? No ben bé però també. Empra estils limítrofs, hi ha bateria, saxo tenor i s'aprofiten les potencialitats de la desafinació voluntària de qui coneix bé la tècnica del propi instrument.
Són bandes sonores de la vida, les peces. Pròpies per ser interpretades en concert, per formar part d'un espectacle o per sentir, de fons, mentre es va feinejant. Amb una excepció, 'Sicalipsis' podria fer-se un lloc a la ràdio generalista i ser la protagonista -per què no?- d'un videoclip. I sense gaires picardies.
El matí després d'una gran festa. El disc comença amb 'Gurú del Jaç'. La composició de Xavi Molina es podria entendre com la narració del dia de després d'una nit de llarga festa intensa. Llevar-se a l'hora de dinar amb un mig somriure per la satisfacció d'haver-s'ho passat la mar de bé, amb el contrast d'un cos cansat i que s'arrossega desajustat pels excessos. Un bon regust que, inevitablement, ha d'acabar amb una migdiada després de menjar.
La cultura de la tele. De bon humor, sí, com diu el títol ['In a good mood'] però s'hi nota una influència de la televisió en la peça de Carles Marigó. Amb 24 anys, i sent part d'una generació abocada a la pantalla, sembla que tingui un bon record de les sintonies de les 'caretes' dels programes magazine de televisió que es feien durant la seva infància i adolescència. L'audiovisual marca l'altre tema del llicenciat en piano. 'La Fuga dels infants', molt ric d'argument, comença amb referències a les sèries policíaques i d'intriga abans d'esmorteir-se i arribar a un 'solo' de contrabaix, que precedeix al misteri de qui recorre amb perill un passadís d'un edifici enigmàtic ben vigilat. Anunci d'una autoritat a l'estil de les pel·lícules de l'edat mitjana... i tornem-hi. En algun moment s'hi podria veure balls d'envelat. Val la pena parar atenció al flabiol, als seus 'solos', a la seua relació amb el conjunt i el punt divertit de quan sembla que estigui temptat de fer un 'introit' de la sardana. I per acabar, retorn a la sèrie de detectius. Per cert, el bo guanya per sobre del mal.
L'afinació de la desafinació. Per fer desafinats i anar fora de temps, cal saber-ne. Es demostra en tot 'XX' però Santi Escura obliga els instrumentistes a estar atents a 'Barroc&Bossa'. La dificultat de l'aparent senzillesa.
Una nova oportunitat. La Bisbal Jove es mereix el que demana el títol de Xavi Molina. I més després d'haver pogut fer un disc com aquest. La cara negativa: ha demostrat un nivell i haurà de fer tots els esforços possibles per mantenir-lo i no decepcionar. La composició en qüestió, podria narrar una buidor interior amb una certa voluntat de veure les coses amb optimisme, sabent-se amb possibilitat de sobreposar-se a l'adversitat malgrat l'ensopegada. Al mateix temps, la incertesa del futur no permet de tenir-ho del tot clar.
Negre? El pobre saxo, en deu estar. Jordi Molina ha ofert a la Bisbal Jove un 'Beltza' que comença amb un desori. La bateria sap reconduir amb l'ajuda del contrabaix. El vent, amb predomini de la fila del davant, intenta fer-hi la seva aportació... però és un guirigall. Se n'adonen i el saxo tenor vol intentar-ho sol. Ell, el contrabaix i la bateria troben una línia melòdica. La resta, no es vol quedar apartat i els boicotegen amb desafinacions. Tots els vents es barallen i acaba com el rosari de l'Aurora. I és que 'beltza' és el color negre en basc.
Més provocació, sisplau, més provocació! Una de les frases de més autoconsum entre el sardanisme és un elogi d'Ígor Stravinsky, el 'Més Garreta, sisplau, més Garreta!". La 'Nano sardana en F Major' amb la qual la Bisbal Jove acaba 'XX' es mereix afalacs. Deixant de banda que va ser un tema que va sortir de casualitat enmig del procés de conformació de l'àlbum, és una dels temes que cal valorar pel seu factor sorpresa, per la seva provocació. Una línia a explotar. Una demostració que la sardana és una matèria oberta constantment a la creació.
De diumenge al vespre. Per molt que la data escollida per a la presentació hagi estat la d'aquest dissabte a la nit, un servidor veu el repertori com a ideal per a una tarda de diumenge tranquil·la d'esperit. Caldrà creure que sempre és bon moment per a la bona música.
Jurats, tingueu-lo en compte. Considerant que la crítica dels Premis Enderrock ha sabut valorar 'In fabula' del grup Kaulakau i que l'Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música ho ha fet amb 'Amargós&Vidal' de la Cobla Sant Jordi en l'apartat de jazz, serà bo que tinguin en compte 'XX' per a l'any que ve. És un bon aspirant.
Producte 'glocal'. Fet des d'una població com la Bisbal de l'Empordà, amb vora 10.400 habitants, és un disc que pot interessar a públics d'arreu. Ja han fet bé d'apostar per presentar-lo a casa i en una sala amb un nom que busca projecció internacional: el Teatre Mundial.
· Notícia relacionada
La Bisbal Jove es fa un lloc en la frontera del jazz (16/03/2011)
