· Al text de presentació afirmes que el concert va nàixer com una "aventura revolucionària". Creieu que continua tenint vigència un concert d'aquest tipus?
Penso que sí, penso que sí. En aquell moment [fa vuit anys] potser era això que diem, una aventura. Ara ja no ho és tant, ara és un concert que està consolidat però que dóna peu a que moltes dones compositores que actualment van sortint, i que en aquell moment no n'hi havia gaires, tinguin un trampolí. Han programat moltes estrenes. Penso que apareixen ara dones que no sé si no ho havien provat o no havien trobat el lloc adient per posar la seva música
· Us heu trobat amb dificultats per poder estrenar sardanes?
Ah! No. Mai. Al contrari. Tot i que avui es parla molt del Dia de la Dona i dels problemes..., en el meu cas problemes com a dona no n'he tingut cap, en absolut. A tot arreu m'han rebut molt bé, mai m'he sentit discriminada ni en bé ni en mal. Sempre m'he sentit un músic més, un compositor més... Encara que com que fa anys que vaig començar tot eren senyors, no hi havia gaires dones. Sempre he estrenat amb tots els honors i totes les glòries que et puguin imaginar. Encara que moltes vegades era l'única dona.
· Com explicaríeu que fóssiu l'única dona?
No ho sé. No m'he fixat mai en si en homes i jo una dona. Aquesta diferenciació entre home i dona no l'he sentida
· Creieu que sigui fins i tot perjudicial que es destaqui en un concert o que es commemorin dies com aquest?
Perjudicial, tampoc. El ventall és mol ampli i tot el que es faci per la cultura deu servir, suposo. Potser jo no ho trobava massa necessari, entre cometes, però sí que és oportú.
· La cobla havia estat un àmbit exclusiu d'homes, les primeres dones van ser vistes amb sorpresa i ara és força normal. En la composició hi és?
Em penso que sí. A mi, directament, no em sembla una cosa a destacar massa. És veritat que abans la dona no es podia llançar tan obertament com ara però jo vaig començar fa trenta anys i no vaig notar cap rebuig. Si una persona té la capacitat que es necessita per fer el que fa falta ha de ser igual si és home o dona.
· El vostre cas podria ser per una qüestió de classe social per poder estudiar?
Potser sí. [Reflexiona] Em sembla que a la meva època podien estudiar igual els nois que les noies. En el meu cas, jo vivia a Ripoll i no hi havia cap lloc on es pogués fer el batxillerat i a mi m'agradava. Vaig ser una noia que va trencar esquemes perquè les noies anàvem al col·legi de les monges, les monges no ensenyaven el batxillerat i me'n vaig haver d'anar a una escola de nois perquè era l'únic lloc on n'hi havia. Hi tenia el meu germà i em va anar bé d'anar-hi. Sí que vaig trencar però ningú em va privar de fer-ho. El que passa és que, en general, no en tenien ganes o pel que fos no estudiaven el batxillerat, feien un Comerç. Parlo d'un Ripoll, a una Barcelona m'imagino que m'hagués trobat molts lloc per fer-lo. Mai he sentit un rebuig ni un mirar-me diferent, ni en bé ni en mal. Quan estudiava el batxillerat em sentia una alumna més, quan estudiava música em vaig sentir una alumna més i quan he fet sardanes i les he estrenat m'he sentit un músic més.
· Fa un parell d'anys vau traure un disc amb un compendi de les vostres obres interpretades per la Cobla Jovenívola de Sabadell i la Coral Belles Arts de Sabadell. Va ser un punt final de la feina de composició?
Sí. Vaig decidir-ho abans. El 2004 vaig dir que era l'última sardana que feia perquè la meva intenció era aquesta. Com que justament ja estaven sortint dones compositores vaig pensar que ja no calia continuar ja que, d'alguna manera, havia estat una dona força pionera en aquest àmbit. A nivell particular, no tenia intenció d'escriure moltes sardanes, tenia de fer-ne poquetes, que és el que vaig fer.
· Continueu amb la gira de portar la sardana pel món com vau fer a l'Índia?
[Riu] Sí! Això sí. A tot arreu on he tingut la possibilitat de parlar, he aprofitat per parlar de Catalunya, per parlar de la sardana i per fer una mica de patriotisme nostre. I tant!
· Per on heu pogut anar?
Aquesta de l'Índia va ser la vegada que he anat més lluny. La primera que vaig fer va ser a Madrid, va representar molt per mi perquè un lloc tan castellà i presentar-hi una cosa tan catalana... Era una trobada de dones compositores internacional, n'hi havia de per tot arreu, i per mi va ser molt maco. Per mi van ser els dos més impactants. Després vaig fer-ho a Nova York, a Argèlia... A part d'això faig les presentacions del meu disc per tot Catalunya i també parlo de la sardana. També he fet presentacions en castellà a persones que no tenen res a veure amb la sardana i els he donat a conèixer la nostra música, la nostra dansa i ha estat maco de veure que els agradava i entusiasmava.
[Foto cedida per Montserrat Pujolar]
