dimarts, 31 d’agost de 2010

Que sigui habitual [Crítica]

ESPECTACLE: 'Inaudit-Vicenç Bou'
POBLACIÓ: Torroella de Montgrí
DATA: Divendres, 27 d'agost

ALBERT FONT-TARRÉS
Feia bona pinta. I el públic de la població, dels entorns i d'altres punts del país ho havia copsat. Faltava de valent, encara: l'organització posava les cadires a la plaça de la Vila, el cos de dansa feia un últim repàs damunt de l'escenari i els tècnics s'encarregaven de les proves de so i llum, però al voltant ja s'hi plantaven els primers que volien prendre lloc. Així, quan encara faltava una hora ja no hi havia espai lliure. Ja sigui pel nombrós públic que s'havia anat acumulant o bé pel peculiar sistema de reserva dels vilatans: amb cinta de pintor, papers extraoficials de 'Reservat', mangales o peces de roba sobre els seients. A les deu no hi cabia cap més ànima. S'havien omplert també els laterals de l'escenari.
“Que ningú es pensi que escoltarà les sardanes de Vicenç Bou com sempre s'han tocat ni ballades de la manera habitual”, avisava hores abans de començar Jaume Nonell, guionista de l'espectacle. I així va ser. Per començar, la seua veu i la de Fanny Pujadas van introduir al que seria una representació basada en la biografia musical de Bou. Ho feien acompanyats de 'Llevantina' de fons. I amb aquestes, un 'introit' de sardana. Primer trencament d'esquemes: el fa l'acordió diatònic de Perepau Jiménez. I és que Jordi Molina, com a autor de l'adaptació musical, va conformar un conjunt envoltat de músics, tots de la seua confiança, aportant una nova idea: la seua tenora s'afegia a un violí i una mandolina, interpretats per Laura Plasencia; a una flauta travessera i un tible, tocats per Salvador Parés; al contrabaixista Joan Bosacoma i a la bateria i les percussions d'Enric Canada. A més de Jiménez. Uns sons totalment acoblats a una tranquil·la nit d'estiu. Aires que feien pensar en l'Europa de l'Est, de difícil definir on acabava la sardana i començava el pasdoble o el chill-out.
I per aquells que veuen la cosa inamovible, un bany de realitat: representació sobre l'escenari del canvi d'estil de ball fa un segle, com els joves trenquen esquemes mentre els més grans s'ho miren perplexos fins que l'empenta del nou model es converteix en l'homogeni fins a l'actualitat. L'Esbart Montgrí va saber mostrar uns passos elaborats sense perdre les essències de plaça i que havia coreografiat Sebastià Vilanou. Una idea de moviment, moviment i més moviment que s'afegia al de canvis de forma, canvis de pas, canvis de ritme... Hi havia una total voluntat d'enganxar públic, de mantenir-lo atent i de crear ganes de veure més espectacle. El cos de dansa va representar-ho ratllant la perfecció: cos, cara i moviment anaven units. Sabien que no només havien de ballar, havien d'actuar. Amb intencionalitat. Quan era moment d'alegria, de la Festa Major o l'arribada de l'esplendor del compositor mort fa 48 anys, es desbordaven les bones sensacions. En els enfrontaments entre els partidaris i detractors de Bou la tensió va arribar a la platea. En l'època de decadència, la tristor omplia la plaça. I el nou esclat va fer revibrar fins posar la pell de gallina.
Element destacat: recordar que Bou era músic de cobla-orquestra i feia des de sardanes fins a oficis, cercaviles, ball de plaça, pasdoble, vals i el que calgués.
Quan ja semblava tot dat i beneït amb l'última part, en què un sector del públic seguia el ritme amb palmades vergonyosament; va arribar un bis de comiat, moment en què desacomplexadament la multitud va picar de mans seguint la música.
I amb aquella sensació de voler-ne més, va pujar Jaume Nonell a l'escenari. I va preguntar: “A qui li ha agradat?” i va fer aixecar les mans. Amb esperit d'animador de festa bregat va agrair les col·laboracions fins arribar “al genial i enorme Jordi Molina” i els aplaudiments es van intensificar. El mateix va passar quan va sortir Vilanou.
Ben pocs s'esperaven la sorpresa: tot el públic, més de 1200 persones -segons l'organització-, dret i agafat de les mans per files tot ballant la sardana 'Torroella, vila vella'.
Abans, però, Nonell va llançar un “ens tornarem a veure a plaça i espero que a molts llocs de Catalunya amb aquest 'Inaudit-Vicenç Bou'”.
L'Esbart Montgrí va triar per a l'espectacle el títol 'Inaudit'. De ben segur, per cridar l'atenció del públic. Però serà bo que l'estil organitzatiu de l'experiència es repeteixi i que sigui habitual: idees, frescor, preparació, comunicació, disseny gràfic, previsió i creació de complicitats artístiques i institucionals.

[Foto: Albert Font-Tarrés]

Notícies relacionades
· "No trobaran el 'tot som pops' des del primer a l'últim minut" 
· Vicenç Bou, revisat en un espectacle