dimarts, 10 d’agost del 2010

A reveure, Anguela! [Opinió]

La manera de viure la sardana -com a eina sociocultural i com a patrimoni- i el sardanisme -com a moviment que s'estructura al voltant de la sardana- ha anat evolucionant per mal que alguns, sembla, que no ho vulguin admetre. I això -per sort!- ens ho estan demostrant, els darrers anys, musicòlegs de solidesa universitària com Jaume Ayats i els seus companys Anna Costal o Joaquim Rabaseda.
L'estructura actual d'aquests dos elements -sardana i sardanisme- és fruit de les interaccions de moltíssimes persones. És a dir, el que cadascú fa -i deixa de fer- a plaça o quan parla d'aquesta realitat. Però dimecres de la setmana passada ens va deixar algú que, per la feina i per les situacions de responsabilitat, penso que haurà tingut prou a veure en la conformació actual: Antoni Anguela i Dotres.
De ben segur que el seu nom és desconegut per a molts. I és que, potser, una de les seues fortaleses era el treballar amb voluntat de resoldre el problema detectat i no per aparentar. Aquesta manera de fer li havia funcionat prou vegades però el càncer limfàtic n'ha estat una excepció. Hores després de la seua mort als 63 anys, amics seus m'explicaven que, encara en les seues darreres setmanes, evitava de queixar-se.
L'Anguela era algú que portava anys i anys dedicat a aquest sector. Professió i afició anaven de la mà. Treballava com a cap del Servei de Patrimoni Etnològic de la Generalitat de Catalunya. I el seu temps lliure el dedicava, sobretot, a la sardana i a la música per a cobla.
Si em permeten els que han estat els seus companys de junta a la Federació Sardanista de Catalunya -els mateixos que comparteixen càrrec a l'Obra del Ballet Cultural-, el definiria com la 'mà dreta' de Bartomeu Duran. Davant d'un assumpte que el president de l'ens no veia clar, acudia al seu consell. Era l'interlocutor davant d'institucions i organismes com el mateix govern o l'Ens de la Comunicació Associativa, un conglomerat de federacions de la cultura popular que busca 'fer pinya' malgrat que ni els seus associats no sempre estan per la tasca. Era dels militants sardanistes agraïts de tractar: crec que sempre transmetia bonhomia, atenció, respecte i diàleg, ben allunyat d'altiveses i de posicions 'hooligans'.
S'havia dedicat a potenciar la difusió d'actes. Ja sigui en múltiples col·laboracions amb diferents mitjans de comunicació o, darrerament, amb les seues intervencions a COM Ràdio. Els programes de ràdio amateurs dedicats a la sardana, la cobla i la dansa tradicional no podran estar-li mai prou agraïts d'haver fet possible el butlletí mensual 'Infosardana', que nodreix bona part de la seua programació. Portava també la direcció de la revista 'Som'. I seria injust deixar-se la seua presidència a l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, entitat que, tot i el que el seu nom pot fer pensar el contrari, ha aportat novetats prou destacables com les del Memorial Joaquim Serra o les ballades de la plaça de la Catedral que ha reactivat enguany.
La seua mort no ha estat una sorpresa inesperada, feia temps que estava malalt. Persones que el tractaven assíduament ja feia mesos que m'alertaven del seu mal estat de salut. Fa unes setmanes em van dir que el traspàs s'acostava. Tot i això, a principis de juliol va voler ser a la presentació de la nova etapa de la Revista d'Etnologia de Catalunya (REC), que havia vist evolucionar des del govern.
Les presses per assegurar-li un reconeixement va portar a la Federació Sardanista de Catalunya a cometre un error: tornar-li a concedir enguany la Medalla al Mèrit Sardanista, que tothom es pensava que només es podia rebre un cop a la vida. Pel que em consta, no s'havia comprovat que ja la tenia. Sigui com sigui, no es va rectificar i la rebrà a títol pòstum. Tot i que se n'ha anat sabent l'afecte que li professen els seus companys ja que l'anunci es va fer el mes d'abril juntament amb la resta de Premis Sardana. Falta que comuniquin oficialment la data de lliurament.
No recordo quan va ser el darrer cop que ens vam trobar amb l'Anguela però, de ben segur, que m'hi vaig acomiadar amb un “a reveure!” ben sincer.

[Antoni Anguela. /