ALBERT FONT-TARRÉS / Sabadell
Un exdansaire de la colla sardanista 'Mirant al Cel' de Sabadell encapçala una discogràfica per la qual han passat noms com Maria del Mar Bonet, Adrià Puntí, Al Tall, Lluís Llach, Pep Sala, Raimon, Sau o Xesco Boix.
Ara també tenen el disc més votat per la crítica en l'apartat de sardanes: Inquietuds, de Jesús Ventura, amb la Cobla Mediterrània.
- Quina és la feina principal de Picap?
La nostra feina és de productors i una vegada produït, també som editors. I com a productors i editors també hem de vendre la feina que hem fet i, per tant, també som promotors: hem de publicitar el que hem produït i editat. Bàsicament som productors.
- En el cas de la sardana i la cobla la vostra feina és més d'edició.
Depèn. Hi ha projectes i projectes. Hi ha una gran part en què també som productors i una altra en què no. De tota manera, a PICAP, com totes les empreses discogràfiques, per llàstima cada cop més som més editors que productors. I això és causa de la crisi i del canvi de 'xip' cultural que hi ha en general: el disc s'ha deixat de vendre. Si ja no és negoci nosaltres ja no podem exercir de productors de la manera com fèiem abans. En la música més popular hi havien artistes que tenien maneres que no coneixia ningú, hi inverties diners i els produíem. Ara això és molt difícil que ho poguem fer perquè les ràdios no estan programant música nova sinó els grans èxits de sempre, difícilment dóna a conèixer el que s'està fent. Llavors què passa? Que els artistes s'estan autoproduint i nosaltres els estem editant. I cada dia més som empreses de música: treballem molt els drets, estem al servei dels artistes per altres coses fins i tot en temes de management.
- Amb sardanes i instruments de la cobla és més difícil ser productor?
Sí, sí. Mira, hi ha discos com el del Molina i l'Orquestra de l'Acadèmia del Liceu que l'hem pogut fer amb producció de PICAP perquè vam tenir un suport de l'Institut Català de les Indústries Cultural (ICIC). Sinó hagués estat impossible perquè és una d'aquelles produccions que segur que van directament a pèrdues perquè són produccions cares i les vendes són les que són. Hi ha molts escassos suports com aquest de l'ICIC. Discos com els que estem fent amb la Cobla de Cambra de Catalunya van bé i són possibles perquè hi ha diversos suports. Ara, la Montgrins, per exemple, és una producció pròpia de la PICAP sense cap mena d'ajut de ningú que és pot fer perquè tenen moltes actuacions i el que nosaltres no venem a les botigues, ho fan ells a les actuacions. Quan el mercat està com està i la gent no entra a les botigues de discos, els artistes que tenen moltes actuacions i hi venen el disc, t'acaben rendibilitzant la producció i et fan possible continuar produint.
- Els diners ja no es fan amb els discos?
S'han deixat de fer. I es fan més venent-los a les actuacions. I això parlant sempre d'una música dirigida a un públic adult. El món del disc ha obtingut grans guanys fent música dirigida a un públic adolescent. El públic més comprador de música sempre ha estat històricament el format per persones d'entre 18 i 25 anys. Ara, justament aquest públic és el que ha deixat de comprar, no entra a una botiga de discos ni que li fotis una empenta. I quan se'n van a Internet no entren a l'Itunes i paguen 90 cèntims per la cançó, no; aquests se'n van directament l'Emule i s'ho descarreguen tot gratuïtament, no tenen escrúpols. Per tant, la música juvenil és la que està tocada de mort més que cap altra. Ara la gent paga uns preus astronòmics per als concerts. I la gent no es queixa i, en canvi, gairebé ens està insultant perquè cobrem 12, 13, 14 euros per a un disc on hi ha una obra enregistrada, que hi han hagut uns autors, que hi han hagut uns intèrprets... que potser s'han 'tirat' dos o tres anys per poder fer aquella obra. I hi ha un treball d'estudi d'enregistrament, de tècnics, de molt personal, la productora ha de rendibilitzar i hi ha molta indústria.
[Foto: Albert Font-Tarrés]
